EL PERIÓDICO avança dos capítols del llibre de Charles Spencer, ‘El cant del cigne’: «Els fotògrafs es van llançar sobre ella com hienes encerclant una gasela»

Sí, sempre havia sigut una adolescent guapa, i hi havia indicis clars que es convertiria en una dona bonica, però va ser el seu caràcter el que va començar a brillar en aquell moment: un gran sentit de l’humor, propi d’algú que no semblava que es prengués gaire seriosament a si mateixa i que tenia el do de posar la mirada alegre en les coses gracioses i absurdes. Quan era més jove podia ser malhumorada i se sentia exposada a la humiliació a classe, però ara estar amb ella era divertidíssim.

Va ser en aquella època quan la Diana va conèixer bé el príncep Carles per primera vegada des de la infantesa. A finals de novembre del 1977, va venir a Althorp a passar un cap de setmana per invitació de la meva germana Sarah. S’estaven veien des de l’estiu. Un diumenge a la nit, el meu pare va oferir un dels sopars més fastuosos celebrats a Althorp no només per commemorar la visita del príncep, sinó també la de la reina Margarida de Dinamarca i el seu marit, el príncep Enric.

Banquet a Althorp

El príncep Carles es va asseure entre la nostra madrastra, Raine, i la Sarah. La Diana era a l’altre costat de la taula. Entre els convidats hi havia Robin Leigh-Pemberton, que més tard seria director del Banc d’Anglaterra, i Peter Carrington, que arribaria a exercir el càrrec de ministre d’Afers Exteriors en el Govern de Margaret Thatcher.

El meu pare era de bon menjar, tal com reflectia el menú d’aquella vetllada, que consistia en quatre plats: ‘vol-au-vent’ d’escamarlà fumat i llagostins seguit de pollastre cruixent amb salsa de formatge i mousse de xocolata, i després van servir ‘devils on horseback’ (prunes cuites embolicades amb bacó), literalment, diables a cavall, un entremès tradicional anglès.

L’artilleria pesada va sortir dels cellers d’Althorp: Château Latour del 1964, Château d’Yquem del 1955, porto Taylor’s del 1924 –l’any de naixement del meu pare– i brandi Hine del 1914.

La Diana hi estava present com a germana petita de la Sarah, però no es va quedar en un segon pla. La seva confiança renovada va fer que cridés l’atenció del príncep Carles, que pel que sembla la trobava encantadora i divertida.

La Diana va gaudir molt del poc habitual cap de setmana d’esplendor a Althorp, i a la carta següent al meu pare va mencionar que li havia caigut bé alhora que assenyalava: «Clarament és algú que necessita esposa». Potser pensava que la Sarah compliria aquest paper. O potser, tot i tenir només 16 anys, estava manifestant un altre desig melancòlic.

En menys de tres anys, tots dos començarien a sortir.

El gat i la rata

El joc del gat i la rata entre la premsa britànica i la intimitat de la Diana –i la seva vida– havia sigut un problema des del mateix moment en què va aparèixer en el seu radar.

El novembre del 1980, durant els primers dies del festeig del príncep Carles, la Diana havia viatjat en cotxe des de Londres per venir-me a buscar a la meva residència a l’Eton College, cosa que feia sovint. Com de costum, aquell diumenge havíem reservat taula per dinar al Hind’s Head, un restaurant de la propera localitat de Bray on ens portava el meu pare. Era un lloc on ell també anava amb els seus pares quan estudiava al mateix col·legi quaranta anys abans. Per a diverses generacions d’alumnes d’Eton, l’atractiu del Hind’s Head sempre havia sigut la generositat de les racions i l’hedonisme de les postres, el menjar perfecte per a la Diana i per a mi, tots dos adolescents.

Mirant per la finestra de la meva habitació, a l’espera que arribés la meva germana al carrer tranquil on hi havia la residència, em vaig emocionar al veure el seu Mini Metro vermell. No obstant, em vaig quedar estupefacte al comprovar que no venia sola. Portava al darrere una dotzena de cotxes estranys i una motocicleta. Common Lane, un cul-de-sac normalment ensopit d’Eton, es va enfonsar en el caos que provocaven el soroll de tots aquells motors, que impulsaven un comboi obstinat a perseguir la meva germana.

La Diana va aparcar amb cura davant de casa meva mentre els vehicles dels desconeguts s’aturaven de manera brusca i desordenada al mig del carrer, amb els motors encara en marxa, i escopien homes –alguns sols, altres en parella– que es van abalançar sobre ella com hienes assetjant una gasela. Com que en aquell moment la Diana no era més que l’última nòvia del príncep Carles, i no la seva promesa ni la seva esposa, no tenia dret a protecció policial. Així doncs, als 19 anys era completament vulnerable a l’assetjament d’aquells mercenaris d’una força mediàtica molt poderosa, dotada de recursos i insaciable.

Des de la distància, jo havia vist part de la pressió a què estava sotmesa la Diana com a nova pretendent d’un membre de la reialesa. Als informatius havien emès imatges de periodistes i fotògrafs empenyent-se al seu voltant quan entrava i sortia de Coleherne Court, l’edifici del barri londinenc d’Earls Court on la meva mare li havia comprat un pis. Però aquella cobertura havia sigut endolcida per al consum públic i presentada com poca cosa més que un joc sense importància. Els reportatges no aconseguien transmetre l’energia aterridora d’una multitud d’homes envoltant una jove fràgil. Veure-ho en persona era realment impactant.

Inici de la relació

El moment en què va néixer la seva relació va ser molt desafortunat per a la Diana. El 1975, l’ambient en el món de la informació sobre la família reial estava més agitat després que el príncep Carles declarés amb innocència: «Personalment, crec que els 30 anys són una bona edat perquè un home es casi».

Sens dubte, en aquell moment pensava que podria aparcar la qüestió del matrimoni durant uns anys i així guanyar una mica d’espai per a la seva intimitat. Però va passar el temps i, dos anys abans, l’hereu al tron més famós del món occidental havia complert 30 anys. Des d’aleshores, els mitjans abordaven l’aparició de cada nova parella del príncep amb la mateixa pregunta: «¿És aquesta l’escollida?».

Quan la Diana va sortir per primera vegada a la llum pública després d’haver passat clandestinament uns dies amb la família reial a Balmoral dos mesos abans de visitar Eton, es va negar a respondre als periodistes i fotògrafs especialitzats en la monarquia mentre l’envoltaven, cridant a aquella jove misteriosa que revelés la seva identitat.

Davant del seu silenci educat però ferm, un dels integrants del grup que l’assetjava va perdre la paciència i li va arrencar la maleta de la mà. S’havia fixat en l’etiqueta d’equipatge que penjava de la nansa, col·locada allà pel personal de Balmoral per facilitar l’organització logística dels convidats. Des del moment en què la va llegir, la premsa va saber que aquella nova dona en la vida del príncep era lady Diana Spencer.

Aquell tracte tan brusc cap a una adolescent sobresaltada que treballava discretament com a ajudant en una llar d’infants va tenir lloc en un moment en què l’element més groller de Fleet Street (la zona de l’est de Londres on abans tenien la seu molts dels diaris britànics més importants) entrava en el que potser va ser el període de màxim poder i dels pitjors excessos de la seva història. Aquelles dues dècades van coincidir de manera absolutament desastrosa, com acabaria demostrant el temps, amb l’etapa de la Diana en l’escenari mundial.

Canvi de tracte

Abans de la Diana, les coses eren molt diferents. En general, a qui estava vinculat a la família reial, els mitjans britànics el tractaven amb cautela, si no amb respecte. És sabut que, a la dècada del 1930, quan l’home que arribaria a ser Eduard VIII per un curt període de temps mantenia un idil·li amb la nord-americana Wallis Simpson, divorciada dues vegades i considerada una ‘femme fatale’, la resta del món llegia sobre l’escandalosa vida amorosa del rei, mentre que, curiosament, els seus súbdits britànics no en trobaven cap menció als seus diaris. Com canviaria tot en els quaranta anys posteriors…

Tot i que la multitud de fotògrafs i periodistes concentrats a Eton aquell diumenge va al·legar que només feia la seva feina a l’assetjar la Diana, fins i tot amb la meva mirada de col·legial, per a mi era evident que estaven intimidant la meva germana. Per primera vegada de moltes, vaig sentir ràbia al veure que aquella turba grollera, formada exclusivament per homes, es creia amb dret a envair el seu espai quan li vingués de gust. Per a ells, la Diana era una mercaderia per explotar, no un ésser conscient digne de respecte.

Aquell dia, mentre travessàvem aquell passadís de càmeres fotogràfiques, la Diana em va xiuxiuejar que no respongués a les seves preguntes provocadores. Com era d’esperar, van obtenir les seves imatges de «Lady Di i l’altre Charles de la seva vida», segons van titular alguns als seus diaris l’endemà. En aquelles fotografies, tots dos semblen anguniats i s’hi aprecia clarament que em consumeix una ràbia impotent pel fet que les estiguessin fent. La Diana va haver de xiuxiuejar-me una vegada i una altra: «Mantén la calma. ¡Facis el que facis, no perdis els nervis!».

L’única intimitat que vam gaudir aquell dia va ser quan vam estar dins del Hind’s Head. Allà vam tenir l’ocasió de posar-nos al dia mentre els periodistes es traslladaven al bar i un o dos ens vigilaven des de la distància alhora que aprofitaven les seves dietes de despeses.

La Diana i jo vam menjar el roast beef i els interminables plats de verdures que ens anaven portant una successió de cambreres somrients. Totes estaven encantades de poder veure de prop la Diana, a qui fins llavors només havien vist als diaris. Va intercanviar amb elles unes paraules bromistes i amables –sempre era molt natural i se sentia còmoda amb els desconeguts–, i totes s’allunyaven de la nostra taula radiants de satisfacció.

Era un fenomen que veuria una vegada i una altra durant els anys restants en la vida de la Diana: el do extraordinàriament infreqüent de connectar amb persones de tota condició, fer que se sentissin còmodes i deixar-les absolutament encantades pel seu enginy ràpid, el seu humor viu i la seva absència total d’afectació.

«Mai no en tenien prou»

Després de compartir una porció generosa de la famosa coca de melassa del restaurant, ens vam armar de valor i vam tornar a sortir per enfrontar-nos a la multitud vociferant de periodistes i fotògrafs. Com passaria durant la resta de la seva curta vida, els fotògrafs no en tenien prou amb el que ja havien obtingut. Amb la Diana, semblava que mai no en tenien prou. Sempre en volien més.

Sovint em preguntaven si la Diana s’havia enamorat del príncep o de la persona, i sempre he estat convençut que primer de la persona. Mentre parlàvem durant el dinar aquell dia que em va treure d’Eton, i en altres ocasions durant els primers mesos de la seva relació, em vaig adonar que la Diana estava enamorada del príncep Carles.

Des d’una edat molt primerenca tenia idees inusualment clares sobre el matrimoni. Segons recordava la meva mainadera, Mary Clarke, de la Diana quan només tenia 10 anys: «La seva única ambició… era enamorar-se, casar-se i tenir molts fills… Mai no es casaria si no estigués realment enamorada». En cas contrari, pensava la Diana, la relació corria el risc d’acabar en divorci.

La Diana comentava tot això quan encara era una nena, però el fet que es casés menys d’una dècada després d’haver expressat aquella reflexiva ambició infantil és un recordatori de la seva extraordinària joventut quan va entrar en la vida pública.

El diumenge que em va treure del col·legi per menjar, sospirava pel seu amor. El príncep Carles acabava de marxar en una gira monàrquica de tres setmanes per l’Índia i el Nepal. Venir a veure’m durant unes hores era una manera de distreure’s del dolor que li provocava la seva absència.

De vegades, el públic veia algun indici dels sentiments de la Diana. Quan Allibar, el cavall favorit del príncep, va morir setmanes després durant un passeig rutinari, la Diana va ser fotografiada visiblement abatuda pel dolor de Carles.

Notícies relacionades

Rosalía, en la seva visita al programa de Jimmy Fallon: «Em vaig posar guapa per a Déu»

Halle Berry nega haver maltractat el seu fill neurodivergent de 12 anys: «Mai li faria mal»

L’any anterior l’havia vist quedar segon a lloms d’Allibar en una cursa celebrada a Ludlow i l’havia animat al costat de Camilla Parker-Bowles, que, segons creia la Diana, era una antiga nòvia.

Aquella va ser la primera ocasió en què la Diana i el príncep Carles van ser vistos en públic com a parella".