Avanç editorial del nou llibre de Charles Spencer, ‘El canto del cisne. Diana, mi hermana’: «Havia crescut amb un clar objectiu en ment: casar-se per amor»

No obstant això, quan, com sovint passa, em pregunten: «¿Què va significar créixer amb Diana?», el meu primer pensament sempre és «Però si no sé què significa no créixer al seu costat». Vam compartir sostre cada nit durant els primers set anys de la meva vida, més o menys, i vam viure junts durant la gran majoria dels períodes de vacances del nostre internat fins que Diana va fer setze anys i jo, tretze.»

En molts sentits, la nostra relació va ser la típica entre una germana gran i un germà petit. Ella em portava gairebé tres anys i jo, al ser noi, sempre vaig ser notablement menys madur. ‘El canto del cisne’ és un llibre que neix de la meva profunda admiració per ella, sobretot tenint en compte la dinàmica de Park House, la casa on vam viure una infantesa extraordinàriament feliç i on ella no només va ser la meva companya constant, sinó també, en alguns aspectes, la meva principal cuidadora. Sovint, en els seus últims anys, feia broma quan em saludava o quan es referia a mi davant d’altres com a “germanet”, fins i tot després que jo arribés a ser quinze centímetres més alt que ella.

«Gran instint maternal»

Diana sempre va tenir un gran instint maternal. Quan la nostra mare va marxar de casa, ella va estar més atenta a les meves necessitats del que li hauria correspost a una germana gran en altres circumstàncies. Segons he sabut per boca dels adults que ens envoltaven en aquella època, malgrat que potser exterioritzés un gran enuig a l’haver de passar encara més temps amb el seu germanet, en realitat Diana gairebé sempre disfrutava en la meva companyia.

Tots dos érem bastant reservats amb els desconeguts i summament sociables amb els amics. Compartíem una tendència natural a l’obstinació quan ens pressionaven, en especial si consideràvem que el motiu era injust. Tendíem a protegir-nos mútuament, sovint amb dents i ungles. Vam crear un vincle inicial molt fort.

La nota discordant, que va transformar la nostra relació fraterna en una tan poc comuna durant la segona meitat de la seva brevíssima vida, va ser el seu matrimoni amb un membre de la família reial britànica. Quan, el 1981, va aparèixer vestida de núvia a la catedral de St. Paul, va caminar fins a l’altar del braç del nostre pare en qualitat de germana meva i va sortir davant la multitud que l’aclamava com la princesa que havia captivat el món sencer. La gent volia un conte de fades, i aquell matí Diana va ser nomenada l’heroïna d’una fantasia global. Ningú ho sabia en aquell moment excepte ella mateixa, però la seva realitat era bastant diferent.

Molts lectors són massa joves per recordar-la tal com era. Per a ells, la seva identitat es redueix a una cara bonica de la història; una figura tràgica del passat que, tot i que va ser tocada per la capa de la reialesa, va morir en un accident de cotxe, com per desgràcia li passa a un milió de persones cada any. Pensant en aquestes persones, a ‘El canto del cisne’ em vaig disposar a desenvolupar el veritable entramat de l’existència de Diana, perquè puguin apreciar-la més en conjunt.

Pel que fa als lectors de més de trenta anys, he vinculat de forma expressa diferents capítols de la seva vida a frases del meu panegíric: el discurs que vaig escriure en la seva memòria durant els dies posteriors a la seva mort i que vaig pronunciar en el funeral celebrat dissabte següent. Per a aquest grup de població de més edat, alguns dels temes d’'El canto del cisne' els seran familiars, però potser els resultarà nova la perspectiva des de la qual els abordo.

El discurs del funeral

En aquell discurs fúnebre vaig voler parlar per ella en un moment en què havia sigut privada de veu pròpia per sempre i d’una manera tan sobtada que mai va tenir l’oportunitat d’entonar el seu cant del cigne. Vaig voler recordar al món quines eren les qualitats de Diana, tal com correspon a tot bon panegirista.

Però també tenia l’esperança de mobilitzar les persones poderoses que podien evitar els seus estimats fills els detalls més truculents de la seva vida. El meu principal objectiu consistia a protegir-los de la tortura a què ella es va veure regularment sotmesa durant els seus últims anys per part dels pitjors sectors dels mitjans de comunicació.

Quan Diana va saltar de forma tan triomfal a l’arena de la vida com a membre de la reialesa, jo era tan sols un jove de 17 anys, inundat d’hormones i atrapat en l’egocentrisme de l’adolescència. No m’implicava massa en el que passava fora del meu entorn immediat i la reialesa mai m’havia interessat gaire, deixant a part la seva funció com a força poderosa en la història llunyana, quan era la peça central d’una veritat humana més àmplia.

No recordo haver dedicat massa atenció a l’ascens social de Diana en aquell moment. Crec que, senzillament, vaig donar per fet que la meva germana gran encaixaria bastant bé en el seu nou paper. Sabia que era una bona persona, amb un clar sentit del que és correcte i el que no. Una de les seves expressions favorites quan algú feia algun comentari desagradable sobre un altre era «¡No jutgis els altres basant-te en tu!». M’encantava aquesta manera de pensar i vaig creure que tanta sensatesa li resultaria molt útil a l’hora de portar una vida que, sens dubte, distaria molt d’aquella que tots dos havíem portat al nostre entorn d’origen.

També vaig considerar que seria benvinguda en una institució atàvica a la qual la meva família havia servit de forma incondicional durant segles més per patriotisme que per adulació. Els Spencer havien sigut tradicionalment ‘whigs’ en l’esfera política: respectaven la Corona, però no tenien por d’exigir que els que la portaven posada actuessin en benefici d’interessos polítics i socials més amplis, inclosos els propis.

Fenomen mundial

Tots aquests pensaments em rondaven pel cap sense que arribés a aprofundir en cap d’ells. Bàsicament, creia que la meva germana gran es trobaria a gust ocupant un lloc que, sens dubte, imposava molt respecte i que acabaria per aportar un benefici al país.

En cap moment se’m va acudir pensar que es convertiria en tot un fenomen mundial, tal com efectivament va passar.

Molts d’altres, més grans que jo, també van subestimar Diana. És probable que l’escollissin com a futura reina perquè la seva procedència era adequada i perquè era prou jove per mancar d’un passat romàntic. Aquestes coses eren molt més importants el 1981 del que avui dia ningú pot imaginar ni tan sols.

Però el gran desconegut en aquell moment era l’esperit únic que habitava al seu interior. Tenia una força extraordinàriament original que va irrompre a l’escenari del món impulsada pel seu carisma, adornada per la seva bellesa i sustentada per una manera absolutament natural de connectar amb les persones. Aquesta combinació va resultar impactant quan va començar a deixar-se veure i captivadora quan es va desplegar per complet.

Diana irradiava un magnetisme d’estrella, però, a diferència d’una actriu de primera línia o una diva del pop, mai va haver de vendre cap producte per mantenir-se en el focus d’atenció. Tot i que va entrar en la reialesa gràcies al seu enllaç matrimonial, tenia un rang i un poder singulars que estaven destinats a perdurar fins al seu últim alè.

I això li va atorgar una altra classe de valor: el mediàtic. La major part del que es difonia sobre ella a escala mundial era molt positiu. El seu casament va tenir 750 milions d’espectadors, però això va ser només el començament. Al llarg de la seva vida, va ser 45 vegades portada de la revista ‘People’ als Estats Units. El seu funeral, seguit per 2.500 milions de persones, és un dels esdeveniments amb més audiència de la història de la televisió.

Vida de classe alta

Tot això ho va aconseguir una jove nascuda en una discreta família de l’aristocràcia anglesa, la tercera dels quatre fills supervivents dels nostres pares. Com a tal, segurament estava destinada a casar-se amb algú de procedència similar i disfrutar de la típica vida de la classe alta, potser vivint en una gran mansió i participant en alguna bona obra per a la comunitat local.

En comptes d’això, va captar l’interès del príncep de Gal·les. Va passar a ocupar un lloc sense precedents moderns, ja que ningú havia sigut princesa de Gal·les des del 1910. Tot i que gaudia d’un privilegi extrem, el seu paper podria haver resultat poc exigent i consistit simplement a tenir fills i donar suport a unes quantes causes dignes i exemptes de risc. Podria haver-se acomodat a una vida de cures i luxes, adulada pels membres de la cort, mentre evitava cridar l’atenció. Però hi havia la possibilitat de fer molt més, i aquesta perspectiva encaixava millor amb la personalitat i l’actitud de Diana. No entrava en els seus plans assentar-se en una vida de plaers inútils. Sempre estava disposada a anar més enllà dels límits establerts per tal de generar efectes positius en les persones que l’envoltaven.

Mentre la seva trajectòria, per dir-ho d’alguna manera, es desenvolupava amb naturalitat, els seus valors essencials mai no van defallir. Havia crescut amb un clar objectiu en ment: casar-se per amor. Estava segura que era el més important a fi d’evitar el divorci, que els nostres pares no van saber evitar, i poder dedicar-se en cos i ànima als fills que sempre va anhelar tenir.

A tot arreu es narra que Diana va tenir una infància infeliç. Però això no es correspon amb la nena que jo vaig conèixer. La meva germana va créixer envoltada d’un gran amor per part dels pares i, per tant, en una llar principalment acollidora i afectuosa. Potser els nostres pares no verbalitzaven sovint com ens estimaven, perquè així és com actuaven les persones de la seva classe social i de la seva època, però sentíem que ens estimaven.

També va ser clarament feliç amb els seus companys d’escola, malgrat que arrossegava la terrible càrrega d’unes dificultats d’aprenentatge no diagnosticades que van convertir la seva vida acadèmica en un dur panorama mancat d’orientació.

«Explicar la veritat»

En certa manera, l’objectiu d’‘El canto del cisne’ és explicar la veritat sobre Diana des de la perspectiva d’un germà, tal com vaig intentar fer quan vaig parlar en el seu funeral. Ella mereix els meus esforços més grans en vista de la gran quantitat d’invencions i mitges veritats simplistes que s'expliquen. Mai he llegit una biografia seva, però el que m’ha arribat en forma de breus extractes a través dels diaris no es correspon per a res amb el que sabia i sé. Tot això destaca per la seva gran inexactitud.

Així doncs, ¿per què escriure això ara? Amb el trentè aniversari de la seva mort a la vista, de nou he rebutjat una vegada i una altra innombrables invitacions per aparèixer en documentals sobre ella; i vaig pensar: «¿Saps què? En comptes de plantejar-me la possibilitat d’aparèixer sense més ni més en un programa que sens dubte seguirà l’habitual patró esbiaixat i adaptar-me a l’agenda estipulada per un productor a qui no arribaré a conèixer, o per una cadena de televisió que no veuré mai, explicaré les coses tal com jo les recordo i deixar-les clares d’una vegada».

Com va passar amb el meu panegíric, vull parlar en nom de Diana. Ho faig d’una manera obertament positiva. No analitzaré en detall cada un dels aspectes de la vida de la meva germana amb intenció de criticar, i el meu ànim dista molt de fingir que era perfecta. Per descomptat que no ho era, tal com vaig reconèixer sense embuts el dia que vaig pronunciar el discurs. No obstant això, tinc clar que molts dels aspectes que la van portar a la ruptura amb els que l’envoltaven, incloent-nos a mi i a la resta de la família pròxima en moltes ocasions, tenen el seu origen en la pressió sense igual que va haver de suportar durant els seus anys de fama. Moltes d’aquestes situacions estressants eren insofribles, i l’aplaudeixo per haver-les suportat. Donades les circumstàncies, difícilment podria haver-ho fet millor.

«El meu deure és deixar escrita aquesta història»

També vull fer això perquè tinc més de seixanta anys i una consciència cada vegada més gran de la meva pròpia mortalitat, ja que ni el meu pare ni la meva mare van arribar als setanta. Sense ànim de caure en el dramatisme, no sé quant temps em queda per narrar aquesta història, així que no tinc cap dubte que el meu deure és deixar-la escrita, a tall del meu propi cant del cigne.

Soc autor de vuit llibres d’història i un volum de memòries, però aquesta és l’obra que més m’importa. En certa manera, és com si les nou publicacions anteriors m’haguessin guiat fins aquí sense que me n’hagi adonat abans d’aquesta progressió inevitable.

Espero que aquest llibre interessi a tots els que encara guarden amb afecte el record de Diana en vida, i m’encantaria que, després de llegir-lo, els que eren massa joves per recordar-la en els seus millors anys sentin que per fi comprenen qui va ser realment: una persona única i plena de vitalitat, amor, carisma i inseguretats que va viure la vida amb una intensitat extraordinària i va deixar el món molt millor de com el va trobar, malgrat haver-lo abandonat massa aviat.

Notícies relacionades

Rosalía, en la seva visita al programa de Jimmy Fallon: «Em vaig posar guapa per a Déu»

Halle Berry nega haver maltractat el seu fill neurodivergent de 12 anys: «Mai li faria mal»

Va arribar a tot això malgrat no haver aconseguit experimentar la classe d’amor profund que sempre va anhelar. Per això mereix respecte i ovació, i li ofereixo les dues coses a les pàgines d’‘El canto del cisne’».

Charles Spencer.