Apunt

Un artista del segle XXI

Messi es va acomiadar de la selecció argentina assaborint fins a l’últim minut d’un partit en què va tornar a deixar el seu segell amb 39 anys. Per als barcelonistes, l’homenatge va ser com un assaig general del que un dia se li haurà de fer al Camp Nou.

Un artista del segle XXI
2
Es llegeix en minuts
Jordi Puntí
Jordi Puntí

Escrpitor. Autor de 'Confeti' i 'Tot Messi. Exercicis d'estil'.

ver +

El comiat de Leo Messi amb la selecció de l’Argentina va ser un espectacle per enlluernar tot un país i alhora, en gran manera, un compendi del que ens ha regalat, amb una constància irrepetible, durant més de 20 anys. Va marcar un gol de penal, va enviar una pilota al pal i va tenir unes quantes ocasions més (dues de falta directa que el porter de Benín va salvar). Va donar una assistència a un jovenet i es va oferir als seus companys, excel·lent en aquestes múltiples combinacions que, de tant repetir-les, ja surten de memòria (tot i que de Jordi Alba només n’hi ha un, és clar).

Però el detall més important és que va voler jugar els 90 minuts, res de canvis abans de temps perquè els aficionats l’aplaudissin –com va passar amb Otamendi–. No, Messi va esprémer cada segon de la nit perquè sabia que no n’hi hauria més, i fins i tot en una jugada poc transcendent va córrer 40 metres com un boig per arribar a una pilota, cavalcant fins al córner perquè sí, potser també pel gust de sentir el cos al límit. "La veritat és que estic parlant més que mai, no vull deixar el camp", va dir en el seu discurs final, i aquesta era la sensació: prolongar-ho tot tant com podia i sense una tristesa excessiva, com si ja hagués vessat totes les llàgrimes en la final del Mundial. Si li haguessin donat una pilota, hauria continuat jugant amb els seus fills mentre parlava.

Notícies relacionades

L’adeu de Messi amb la selecció va ser també un assaig general del comiat que hauria d’haver tingut amb el FC Barcelona, i que per desgràcia ja no es podrà produir en les mateixes condicions. Tant de bo hi hagi un dia per celebrar tot el que ha donat al barcelonisme i als aficionats en general, i sens dubte seran milions de persones les que el ploraran i li agrairan el futbol, fins i tot entre els seus rivals acèrrims. Mentre aquest adeu no arribi –amb el format que sigui, i que triarà ell, per descomptat–, i mentre continuï jugant a Miami, l’admirem pel que ens proposa ara: ho tenim tan après, tan interioritzat, que en cada jugada del present ressona el nostre passat feliç. Parlant de Messi, Sam Anderson ha escrit que, quan una superestrella com ell es retira, perdem "una certa relació amb el temps", perdem la referència. Els aficionats del Barça saben el que vol dir: van tardar uns anys de dol a trobar noves referències, que d’alguna manera ens remeten a la seva absència. Llavors l’alternativa –el consol, si es vol– també és que des de la memòria podem reviure aquells instants de felicitat que ens va donar, i així serà per a tothom el dia que Messi ja no jugui ni actualitzi més el seu repertori.

Els futbolistes –ho he escrit anteriorment– moren dues vegades: primer quan es retiren i deixen la gespa i, amb sort, molts anys després quan deixen el món dels vius. Messi, amb la selecció, ha provat una mica la primera mort. Paradoxalment, és també el seu primer pas cap a la immortalitat que l’espera: perquè ara ja sabem que el Futbol no oblidarà mai aquest artista del segle XXI.

Temes:

Messi