Jacinto Elá, entrenador d’un equip de nens. "No tinc tan clar que a Lamine li faci bé guanyar la Pilota d’Or amb 19 anys"

¿Continua escrivint?

Tracta’m de tu, sisplau. Escric per entendre les coses. És la meva teràpia perquè d’ansietat no n’he tinguda mai. La maduresa m’ha ensenyat a entendre les males decisions que vaig prendre i reescrivint he entès moltes coses.

No deuen pas ser llibres d’autoajuda, oi?

No [riu]. No són biografies; són confessions. Miro de mostrar el que el futbol i la vida m’han ensenyat disfrutant del privilegi d’haver sigut futbolista professional.

¿Mira gaire futbol?

Quan ho vaig deixar, vaig passar la clàssica etapa de dol. Ara em miro bastant perquè estic entrenant, però sense aspiracions professionals, només en formació [a les Fonts, a Terrassa]. A l’acostar-me al futbol una altra vegada pel meu fill, que hi juga, vaig veure que al món formatiu hi faltaven entrenadors formats. I és una de les decisions més encertades que he pres a la vida. Ara ell se n’ha anat a un altre club, però jo m’he quedat a les Fonts.

¿Faràs carrera d’entrenador?

Podria estar en un nivell més competitiu, però la recompensa és més gran si treballes en un àmbit més modest. És més gratificant. Ajudes a millorar més a tothom. Sobre el professionalisme, aquesta part d’ego la tinc coberta de quan era criatura i vaig jugar a l’Espanyol. No tothom juga per acabar a Primera.

¿I l’escola què t’aporta?

Per a mi no és una feina. No em costa gens anar-hi perquè és un lloc on els nens em donen sempre afecte. M’agrada envoltar-me de l’energia dels nens. Per això entreno joves. Et donen més energia de la que et roben. M’encarrego de nois amb diagnòstics de TEA [trastorn de l’espectre autista] o que necessiten alguna mena d’adaptació. Em cuido que siguin més independents i que no es quedin enrere. Soc com un segon entrenador que pot fer broma amb els jugadors sense perdre l’autoritat. I com que soc negre, a l’estar envoltat d’àrabs, pakistanesos o llatins, em veuen com algú que els entén perquè soc de fora.

¿Què ensenyes als nens que entrenes cada dia?

Miro de fer que aprenguin a perdre. Quan ho fas, aprens a divertir-te. Però aprendre a perdre no és acostumar-te a perdre. Jo els ensenyo que guanyar no ha de ser mai una obligació com a esportista.

¿Hi ha molts pares que pensen que tenen un Messi a casa?

Hi ha més pares que accepten que els seus fills són normalets que no pas que pensin que tenen un Messi a casa, però aquests últims fan més soroll. La gent té la idea que veure futbol durant tota la vida els dona coneixement, però hi ha un munt de coses que no saben. Els pares es pensen que poden aconsellar-los, i el millor consell que els poden donar és ensenyar-los a relativitzar la derrota i el triomf. Acompanyar-los més. Tots els pares són optimistes amb les possibilitats dels seus fills. Jo només aspiro a aconseguir que al juny siguin més bons jugadors, companys, rivals i persones que no pas al setembre.

¿I el futbol professional ha canviat gaire des de la teva època?

Molt. Avui el big data hi és molt present perquè la gent del negoci s’hi juga molts diners. Miren de controlar-ho tot, fins i tot el jugador. Ningú vol un futbolista espontani; els prefereixen obedients. L’espontaneïtat és per a moments aïllats.

¿Els jugadors són millors ara que no pas als anys 90?

El nivell mitjà ha millorat. Abans en destacaven dos o tres per equip i ara és més difícil destacar. Abans el Rayo tenia Onésimo o l’Hèrcules tenia Alfaro. Ara tots són classe mitjana, es creen la seva carrera, guanyen tres o quatre milions a l’any i saben invertir-los. Estan més ben preparats. El meu amic Moisés Hurtado em deia: "Jo treballo de futbolista i tu et diverteixes sent futbolista».

Deia Valdano que falten jugadors diferents.

Hi ha menys jugadors diferents perquè arriben domesticats dels planters. Le Tissier, amb qui vaig jugar al Southampton, no podria jugar avui pel seu percentatge de greix o perquè hauria de pressionar. Jo disfruto de molts jugadors, però no me n’enamora gairebé cap.

¿Lamine t’enamora?

És un jugador espectacular i està ben protegit. Mesura cada pas, tot i que s’exposa massa: és una generació que necessita viure exposada tota l’estona a les xarxes socials.

¿Anunciaries la teva candidatura a la Pilota d’Or com ha fet ell?

A mi em faria vergonya assenyalar-me a mi mateix com a candidat a Pilota d’Or. Val més dir que has fet moltes coses bé per merèixer-la, però això no ven a les xarxes socials. Viuen dels m’agrada. No poden passar un dia sense dir-ho perquè, si l’altre ho diu més, potser la perds. És trist, però funciona així.

¿Se la mereix Lamine?

Se la mereix, però si la donen a Mbappé tampoc em semblarà malament. El que ofereix Lamine Yamal és més gratificant per a l’espectador. Jo personalment la donaria a Kane, però està tot massa polaritzat. No tinc tan clar que a Lamine li faci bé guanyar la Pilota d’Or amb 19 anys. És un títol individual creat per als davanters. Perquè Fabián, que és un gran jugador, tingui opcions haurien de canviar els criteris i premiar la generositat d’aquests jugadors imprescindibles.

¿T’identifiques amb Lamine?

Em van triar millor jugador del món amb 14 anys; no vaig arribar com ell a dalt als 16. S’han d’haver deixat molts cadàvers pel camí amb 14 per arribar al futbol professional. Jo no era el millor del món ni el millor de l’equip. M’identifico amb Lamine per la seva mare i la meva. Vaig fitxar amb 19 pel Southampton i la meva mare en tenia 36, com Lamine i la seva mare ara. Ara, amb 44, penso com hauria sigut tenir un fill professional als 19 i jo amb 36.

Els pares són clau...

Sí, però els pares dels futbolistes no han de ser més coneguts que els futbolistes. Ni ells ni els germans petits. Em grinyola una mica perquè això els pot marcar el futur o els pot convertir en un mem.

Parlem de racisme.

Als 90, a les persones racialitzades no se’ns escoltava. Jo havia de ser exemplar perquè era la mosca a la llet. Ara és la millor època del futbol espanyol amb negres, àrabs i llatins a les escoles i a la gespa. Abans n’hi havia 200 fent el gest del mico i no en tenien cap; ara ho fan deu i n’agafen tres. Hem millorat molt i qui no ho vegi és perquè no vol. Ja no hi ha rivals xiuxiuejant-te: ‘Has vingut en pastera’ o ‘Ets un mico’. Jo ho deia a l’àrbitre i no sabien què fer. Però també et dic que no pots sortir del camp plorant perquè et diguin ‘mico’, que és un insult infantil.

¿Quina valoració fas de com s’afronta el debat del racisme?

Es debat en taules en les quals no hi ha negres, ni àrabs, ni llatins. Aquest debat és fals perquè és un producte per generar audiència i clics. El mateix Vinícius protesta, i amb raó, però en canvi no l’he vist mai liderar campanyes antiracisme en oenagés. Els meus referents amb 15 anys eren Kanu, Weah i Henry. I ho eren perquè eren negres. Ara els nois ja tenen referents del seu origen perquè hi ha terceres generacions que han nascut a Espanya.

¿I el negoci del futbol?

El futbol ha canviat la pilota pels diners. Només cal veure el preu de les entrades. S’estimen més tenir estadis mig buits que abaratir les entrades. Veure el futbol és car al camp i a la televisió. Encara no he sentit cap futbolista a Espanya que parli del preu abusiu de les entrades o les samarretes. No es mullen perquè en això els hi va el sou.

¿Per què et vas retirar quan tan sols tenies 26 anys?

Perquè no em feia mal res, perquè em vaig cansar de patir impagaments i perquè sabia que tenia una altra vida al davant. Hauria pogut seguir, però si volia ser futbolista me n’havia d’anar a fora. Només em vaig sentir futbolista professional lluny de Barcelona. Potser guanyava menys, però em sentia més futbolista. La gent et valora més quan surts de la teva zona de confort. Et diria que a Southampton és on vaig sentir que vaig oferir la millor versió de futbolista. ¡I no jugava! Segurament llavors ja no tenia nivell per fer-ho, però allà vaig ser feliç.

¿I ara ets feliç?

No saps pas fins a quin punt. I si em pica el cuquet tinc la família de La Cervantina i els partits de veterans amb antics companys. I, a més, continuo escrivint, que acabo de treure un altre llibre: Evasión en Vitoria. Perquè jo aquí he vingut a parlar del meu llibre [riu].

Notícies relacionades

Mou, Gaspart i la sordidesa en el futbol

Alcaraz cau eliminat a Shanghai pel belga Bergs en segona ronda

Gràcies, escriptor.

A tu, company. Parlar de futbol i de la vida sempre és un plaer.