La decència, urgent

Ja n’hi ha prou. Prou. Hi ha coses que, de tant repetir-se, algú intenta convertir en paisatge. Els crits de "puta el Barça i puta Catalunya" (sense cap conflicte al terreny de joc) fa massa temps que s’hi van colant com si fossin una part inevitable de l’espectacle, i no. No ho són. No poden ser-ho. No han de ser-ho. I, entre tots, hem d’extirpar aquest cor vomitiu.

Diumenge, al Ciutat de València, només una setmana després de jugar a Mestalla, la mateixa cantarella. El mateix guió, la mateixa ira, el mateix xiscle de primats perfectament sincronitzat. Una música de barbàrie i incultura que, si ningú no hi posa remei, d’aquí a una setmana apareixerà en un altre racó d’Espanya.

Podeu no suportar-nos pel nostre orgull i la nostra lluita per la diferència. La llibertat permet i incentiva que els uns i els altres no només siguem, sinó que pensem diferent; el que no és acceptable és convertir la intransigència i l’odi en una activitat col·lectiva davant de milers de nens, en directe o per televisió. No parlem d’una opinió, d’una crítica, ni tan sols d’una rivalitat esportiva. Parlem d’insults unànimes carregats de merda, dirigits (sense reacció crítica de la resta d’assistents) a un club, una cultura i un poble pel que és o representa. I això no és rivalitat. Això és una altra cosa.

Nàusea col·lectiva

Per això cal dir prou. Prou de mirar cap a una altra banda. Prou de justificar-ho com a ambient, passió o escalfada. Prou d’acceptar que insultar Catalunya i el Barça formi part de la jornada. Quan la diversió necessita menyspreu i fòbia per funcionar, es converteix en nàusea col·lectiva.

Notícies relacionades

Pedro, Pedrito, es retira del futbol als 39 anys

Després de 21 anys, Messi s’acomiada amb un gol de la selecció argentina: «Els juro que m’agradaria venir tota la vida»

Podem ser diferents. Podem no agradar-nos. Podem fins i tot competir, discutir i fins i tot portar-nos fatal. Això és viure en llibertat. Però una societat decent no s’ha de permetre odiar el divergent per sentir-se unida.

I tu, aficionat, que cada diumenge, de manera individual, necessites cridar i insultar per sentir-te més fort, has de saber que el problema no és el Barça, ni és a Catalunya. El problema ets tu.