Un infern més petit i una cosa inesperada

Admeto, això sí, que de vegades la megafonia et pot acostar a l’infern. En el futbol creix la megafonia amb manual d’instruccions, la que et diu quan has d’animar i tot plegat. La que et tracta com si fossis un turista o un gamarús que no entén res del que passa.

No ho suporto, però sembla que s’ha normalitzat: surten els porters a escalfar i te’ls presenten, inclòs el preparador, i t’insten a aplaudir amb música èpica. Els futbolistes fan una pinya abans de tornar al vestidor, al final de l’escalfament, i en megafonia criden "aquesta és la imatge de la unió, la il·lusió i el coratge", com a les pel·lícules dolentes que sobreexpliquen la trama. Hi ha una pausa d’hidratació i el locutor diu "pausa d’hidratació". Arriba el partit al descans i afegeix "ens veurem a la segona part", no fos cas que algú no ho sàpiga i se’n torni a casa pensant que ha acabat. Juro que això passa. L’artifici. Em sento vell.

Com sigui, compte amb l’eufòria a aquestes altures de la temporada. Per més bé que el teu equip jugui, tot i que vagi primer, recomano no entusiasmar-se. Ho sap prou el seguidor de futbol, el que no li cal que el dirigeixin per megafonia. Fins i tot les coses més senzilles es poden complicar en un moment inesperat.

Arribarà la dificultat

Aquest estiu, al poble, algú va recordar el primer cop que vam mamar. Ha passat gairebé un segle. Amb l’excitació pròpia de la descoberta, algú va proposar comprar alcohol. Potser per fer-me el mec davant de les noies, em vaig presentar voluntari per anar a l’única botiga del poble a comprar-ne. Tot just si sabíem què podíem beure perquè tot just sabíem res. Algú va aportar la paraula Martini i vam concretar el pla. Semblava un pla senzill, infal·lible i sense risc: anar a la botiga, simular una compra familiar i demanar una ampolla de Martini com si res.

Notícies relacionades

No s’ho creu ningú que Aprilia i Ducati no donin ordres d’equip en aquest apassionant final de Mundial

Mou, Gaspart i la sordidesa en el futbol

M’hi vaig veure amb cor. Era un heroi. Quan va arribar el moment clau i vaig demanar l’ampolla de Martini, va passar l’inesperat: el botiguer que atenia em va demanar: "¿Negre o blanc?" Desarmat, vaig intentar que no es notés el cop i vaig dir "negre", poc convençut, com intentant endevinar alguna cosa. Error: el Martini negre era molt amunt. L’home va trucar a la dona, no hi arribaven. Van portar una escala. Va començar a arribar gent. Va entrar mig poble. Em van veure comprant el Martini negre. Quan vaig arribar a casa, una mica borratxo després de glopets calents en gots de plàstic, la mare ja sabia tot el que havia passat.

Fins i tot les coses més senzilles es poden complicar. Pots pensar que ho tens tot controlat i de sobte algú demana una cosa inesperada. És setembre i arribarà la dificultat. Em sento vell. Convé estar preparats.