Josep Maria Deu, periodista: "L’objectiu de Puyal era fer un producte de qualitat"

¿Com sorgeix la idea d’escriure el llibre vuit anys després de la retirada de Puyal?

L’origen és la tesi doctoral que vaig fer per a la Universitat Pompeu Fabra sobre l’obra periodística de Puyal a la ràdio. Ho preciso perquè Puyal també va fer televisió. Quan la vaig acabar, vaig pensar que seria una bona idea convertir el treball acadèmic en un llibre per a tots els públics.

¿És un acte de justícia cap a la figura de Puyal?

Em va cridar l’atenció que no hi hagués cap estudi, treball acadèmic o llibre sobre la seva trajectòria. Per tant, la primera idea era cobrir un buit. Originalment, era un treball rigorós, amb una anàlisi molt detallada des del principi el 1976 fins que ell acaba el 2018. Tenia un volum i unes pautes que no podrien presentar-se com un llibre. I com que no hi havia llibres, vaig pensar a adaptar la tesi.

¿El propòsit de Puyal era servir tant un producte de qualitat com fer-ho en català?

Era fer un producte de qualitat. I en català. Ningú escoltaria les transmissions només perquè fossin en català si estiguessin mal fetes. Havien de ser en català perquè no n’hi havia i la llengua havia estat prohibida fins aleshores.

¿L’èxit es veu per la durada de Puyal, per la pervivència del model, per les audiències...?

Ara es mesura tot per seguidors i impactes. Les transmissions de Puyal tenien molta audiència. El que queda és un llegat, un mètode, una escola, ja que identifica bé la manera de transmetre en català a diferència d’altres llengües. I diré més: en una jornada castellera, identificaríem detalls del model.

¿Com quins?

Per exemple, hi ha un narrador que explica com s’està construint el castell; hi ha una persona a prop de la pinya que fa entrevistes, i després hi ha l’especialista. La gestió del to, el ritme, el relat... Són moltes similituds que s’inspiren en el model de Puyal.

¿Les transmissions espanyoles de ràdio s’han inspirat en el model Puyal o bé han seguit el seu propi camí paral·lel?

És que són anteriors a ell. Ell s’inspira en els referents que hi havia en castellà, en anglès... En català no hi havia res.

¿Veure la tele escoltant la ràdio és una conseqüència de Puyal?

Quan ell va començar, no hi havia partit a la tele. Per tant, eren transmissions molt descriptives en què s’explicava el que passava. I només es donaven els que es jugaven en camp contrari. Era un servei a l’audiència. Amb la televisió hi ha una adaptació perquè la gent ho veu. Però encara hi ha més: espectadors al camp que escolten la ràdio. Home, si ho estàs veient, ¿per què ho escoltes?

¿Ha sigut un guia?

N’estic convençut. La gent escoltava Puyal per saber el resultat i també per saber què feia el Barça. I saber què fa el Barça no significa saber si ha guanyat, sinó saber què passa a la junta directiva, el perquè d’una decisió, d’un fitxatge... És a dir, necessitàvem que algú expliqués coses. No només el marcador. Abans de començar el partit o al final, feia un editorial, donava un punt de vista.

Però no era gaire personal, sinó que pretenia ser global, per al gran públic.

Una de les seves habilitats va ser trobar el punt de distància entre el periodista, com a observador i transmissor d’una realitat sense que et condicioni el que penses, i ser capaç de posar-te a la pell de l’aficionat. I de vegades dir-li coses que no li agradaria sentir: si no era penal, no era penal.

Era l’antítesi del fanàtic actual.

Fa 50 anys, no hi havia cap periodista que es pogués significar dient que era d’aquest equip.

Però des de fa 15, sí.

Quan abans era un mèrit que ningú sabés de quin equip eres, ara sembla un demèrit. Algun procura mostrar que és més d’aquest equip que el col·lega. Hi ha un fanàtic, per a mi, exagerat.

Si les transmissions eren com una orquestra, ¿ell era el director de l’orquestra i el solista, oi?

Sí, podríem dir que era el director de l’orquestra i el solista. Sempre va defensar la idea que té tanta importància un violí com aquell tambor que sona només en un moment determinat. Si el tambor, encara que només sigui una vegada, sona quan no ha de sonar, l’obra queda malament.

Va ser precursor a introduir dones en les transmissions.

Un dels elements innovadors en un món tan masculinitzat i tan masclista. Als anys 70, quan s’incorpora Isabel Bosch, que és la primera, hi havia molt poques dones en el periodisme esportiu i cap en les transmissions. Anar a un camp i que la gent se sorprengués. O mirar d’entrar a la llotja i no tenir permís perquè era una dona. O tan sols anar al lavabo. Aquesta aposta va trencar estigmes.

¿Tornarà a la vida pública?

No tinc una bola màgica per veure el futur. Però veig el passat. El 2018 va decidir no fer més aparicions als mitjans. Ha deixat discursos memorables: quan li van donar l’honoris causa en dues universitats, el pregó de la ciutat de Barcelona, quan li van donar la Medalla d’Or de la ciutat, el manifest de l’ofici de periodista... Allà hi ha les seves opinions. Si després de 50 anys decideix tancar-se en l’esfera privada, a mi em sembla normal, em sembla coherent.

¿Diria que com a societat i com a gremi el necessitem?

Sí. Una mica l’objectiu d’aquest llibre és deixar un document que recopila el que va fer a la ràdio, també com a manual de consulta. I per això a l’epíleg proposem que la tribuna del Barça es digui Tribuna Puyal. En aquest país, els referents no els hauríem d’oblidar. I en aquest cas, pel que va significar de normalització lingüística, d’esperit de país, com a innovador, mestre... Si féssim arquitectura, hauríem d’estudiar Gaudí, ¿oi?

Notícies relacionades

Espanya s’emporta el Mundial d’hoquei patins

Rahm busca rumb per a una nova vida

No tant per estudiar-lo com per escoltar-lo. ¿No troba a faltar les seves intervencions?

A mi m’agradaria, com a ciutadà, saber què opina un referent com Puyal dels problemes que tenim avui dia; per exemple, el problema de l’habitatge, dels pressupostos, de l’educació, de com està el món en general, però va decidir que volia retirar-se.