El Barça justifica la seva obsessió per la Champions

Si el futbol és un estat d’ànim, el Barça de Flick és l’embriaguesa de qui se sap poderós i és conscient dels seus poders, com aquell superheroi que una vegada superada la fase de negació d’una realitat descoberta accepta amb autoritat el seu nou lloc al món. El del Barça, aquest 3.0 de Hansi, és el de ser, aquest inici de curs, l’equip que millor està jugant a futbol. Un que no necessita pitjar l’accelerador com el d’abans perquè les victòries neixin de la intensitat sostinguda, sinó de la saviesa ja emmagatzemada d’un equip que aspira justament a això, a mesurar riscos i la seva pròpia intensitat partint de moments i rivals per saber guanyar encara quan tot va a altres pulsacions. D’això va el Pedri-Rodri, que lluny de disputar-se el ceptre a més dominador han vingut a ser aquella taula parada per Nadal. En l’abundància i la tranquil·litat hi ha el secret.

El Mundial, per als que analitzem, és sempre un punt de no retorn per a aquells que el guanyen. Hi ha una inclinació, un ascens o una caiguda, que tot i que al principi siguin invisibles sempre es mostren al públic. Cubarsí i Lamine van tenir tornejos diferents, un sent el millor jove i l’altre entre molèsties i un rendiment allunyat de la purpurina i els llums. En Pau hi ha hagut una remasterització del seu joc, una presa de consciència plena de les seves facultats, aguditzant les aptituds defensives d’elit per portar-les a una altra esfera. És un central que ja anticipa i protegeix abans d’actuar. Una cosa estranya en jugadors de menys de 25 anys. I en té 19.

Un equip adult

I Lamine, que sempre mereix les preocupacions del culer que abans de disfrutar veu sempre la ferida, està a aquell nivell de gaudi que li permet esperar el rival, a la seva esquena, per fer-li una sotana amb la sola de la bota. En l’alegria el seu talent arriba a cotes inigualables per a la resta. Fins i tot marca faltes obrint barreres com Moisès els mars.

Flick veu en Raphinha el seu Barça narrat sense paraules. Només amb gestos, moviments i una cinètica que obliga la resta a prendre’l com a exemple, fins i tot els que no viuen a prop, com Mbappé. S’haurà de veure si de 9 Raphinha no el supera, ja que amb aquest nivell de joc el brasiler veu com les seves virtuts queden enfocades a dos preceptes: desmarcar-se i ser precís. Just el que gestiona més bé, participant menys però més a prop de l’àrea, on la seva fiabilitat en el xut és altíssima.

Notícies relacionades

Márquez derrota Martín on menys s’ho esperava

Salvar la humanitat

L’últim invent de Flick ha sigut dir les coses pel seu nom, sense impostar etiquetes. Ser un 9 no és només haver jugat de 9, sinó sentir-ho. Viure-ho. I això s’ha de detectar i saber veure en l’altre. A Hansi no li van portar un davanter centre i ell, lluny de lamentar-se’n, ha convençut el seu alter ego perquè ho sigui.

La Champions ja no és una música de fons; és una obsessió que entrenador i jugadors han situat al centre del debat, de manera que han marcat el relat que perseguirà aquest Barça que ara, de forma clara, ha entrat en l’edat adulta. Ja no són somnis de nen, sinó objectius de qui es veu capaç perquè sap el talent i el poder que té. L’única realitat és que el FC Barcelona no ha estat mai tan a prop de ser candidat, d’aspirar que el somni sigui realitat, des que la raó de Messi s’imposava per sobre de qualsevol altra cosa. Hi ha una plantilla abundant, rica i compromesa i un entrenador que ha aconseguit que la seva idea també sigui la de la resta. Qui convenç és aquell que no necessita imposar, sinó tan sols mostrar.