Rodri, un bon tio

He sentit Flick dir de tot sobre els seus futbolistes, per enaltir-los, però mai abans havia parlat d’emoció per un jugador, i em va fer pensar. El madrileny té una virtut gairebé revolucionària: és normal. Equilibrat, ponderat, visionari, intel·ligent, assenyat... Una raresa en un esport en què cada partit sembla una complexa cimera cultural.

Rodri juga, i ho fa molt bé, això és sabut, però la seva gran virtut va més enllà de la gespa. No converteix cada acció en una declaració de principis. No protesta per respirar ni converteix cada falta en un drama nacional. No demana més protagonisme que ser ell, i juga al futbol més a favor del mateix espectacle i dels seus col·legues que del comentarista de torn. Amb els seus companys sap estar. Si toca manar, mana. Si toca escoltar, escolta. Si s’ha de pressionar, pressiona, i si el partit demana pausa, frena fins i tot l’aire. Un futbolista capaç d’entendre què necessita el partit en cada moment, en lloc de preguntar-se què necessita ell.

Una persona raonable

Notícies relacionades

Márquez derrota Martín on menys s’ho esperava

Salvar la humanitat

Amb els rivals passa una cosa semblant: competeix, disputa, xoca i protesta quan correspon, però entén que el contrari és només això, el rival. Fora del camp apareix una altra virtut: ser una persona raonable. Parla amb sentit, mesura les paraules, no perd detall i no necessita demostrar que és important. En un futbol en què alguns confonen personalitat amb volum, i opinió amb soroll, Rodri aporta una cosa molt més difícil: criteri.

Flick ho té clar, Rodri té aquesta qualitat coral dels jugadors que milloren l’entorn sense reclamar cap focus. Pot ser líder sense exercir de cap, company sense acaparar presència i protagonista sense comportar-se com un primat. En definitiva, un bon tio. I en el futbol actual això ja és gairebé una posició: migcampista, líder, company infatigable i, es guanyi o es perdi, sempre bon tio. I es guanya. ¡I tant si es guanya!