Maica García, la campiona olímpica que el Sabadell ha descartat després de ser mare: «És molt dolorós. Amb el meu embaràs, el meu contracte s’havia de prorrogar. La llei s’ha de complir»

¿Com estàs?

Doncs encara no sé ni com estic, la veritat. Nerviosa, molt nerviosa i ansiosa també, perquè han estat moments difícils, però amb ganes de parlar.

Acabes d’anunciar a les xarxes socials, de fet, pocs minuts abans de començar aquesta entrevista, que la teva etapa al Sabadell ha acabat. Entenc que la situació de què em parles actualment té a veure amb això, amb el fet que la teva relació laboral amb el CN Sabadell ja ha acabat. ¿Per què?

Doncs perquè crec que el club ha fet moltes coses bé, però crec que també n’ha fet d’altres que no m’esperava i que no estan ben fetes.

¿Què ha anat passant amb el club per arribar ara a aquesta situació?

Bé, doncs jo estava embarassada la temporada 2025/2026, l’última temporada, que acabava ara, el 31 d’agost, i, suposadament, el meu contracte s’havia de prorrogar un any més. Jo estava totalment tranquil·la amb aquest tema. Volia parlar amb el meu club per poder allargar la meva carrera esportiva i, pel que sembla, el club tenia altres plans.

És clar, perquè, segons el Reial Decret 1006, quan estàs embarassada en el teu últim any de contracte, aquest es prorroga de manera automàtica i continuaries la temporada següent.

Correcte. Crec que la llei s’ha de complir i, tot i així, encara que no hi hagués aquesta llei o no existís, no m’ho esperava per part del meu club, perquè són més de 30 anys en aquesta entitat, lluitant sota aquests colors, sota aquest escut, i no ha estat gens agradable.

¿Com s’arriba a aquesta situació?

Vaig acabar els Jocs de París i vaig creure que era un bon moment. Després d’aquell or olímpic, creia que era un bon moment per ser mare. Llavors, també va anar tot molt de pressa. No m’esperava que anés tot tan de pressa, però va arribar aviat. El meu club, en aquell moment, la veritat és que s’ho va prendre molt bé. Vaig tenir suport, ajudes. Vaig haver d’agafar la baixa per risc laboral molt aviat, perquè el waterpolo és un esport de contacte, així que no podia entrenar amb l’equip. Vaig estar separada de l’equip molt aviat, però continuava anant a algun entrenament jo sola. Anava entrenant per estar bé, ja només pel tema de l’embaràs i per continuar amb el meu esport més endavant. També vaig tenir ajuda per part del fisio, del preparador físic, amb el sòl pelvià... En aquest sentit, la veritat és que molt bé. Per part del club vaig tenir molt bona acollida. Però és veritat que, posteriorment, en ser mare, van continuar donant-me, evidentment, totes les eines per continuar aquesta recuperació. Jo pensava i comptava tornar a jugar, tornar a l’aigua amb les meves companyes i, de fet, volia començar al 100% aquesta temporada, però el club tenia altres plans per a mi.

¿Com se’t notifica això? Perquè, al final, entenc que, com que tens contracte en vigor, això realment no és que no se t’hagi renovat, sinó que se t’ha acomiadat.

Sí. La notificació que vaig tenir va ser una trucada de la persona de Recursos Humans la setmana passada, dimecres passat, dient-me que em donarien de baixa un d’aquells dies. Llavors, l’endemà, ja vaig rebre el missatge de la Seguretat Social dient-me que ja estava donada de baixa i vaig haver de començar a moure’m juntament amb el meu equip jurídic per veure què puc aconseguir, quin és el meu futur ara i què vull fer.

Perquè tu realment tenies al cap continuar al Sabadell. Tu et volies quedar, entenc.

I tant. Jo tot això ho vaig dir a tothom. Fins i tot vaig fer entrevistes públicament. Evidentment, jo esperava continuar allà, amb tota la innocència del món, i continuar parlant bé del meu club, com sempre he fet. Jo esperava continuar. I, bé, ja està. No va ser així.

És curiós perquè continues dient «el meu club», ¿no?

Sí. Ho portes dins, perquè al final han estat moltíssims anys. Per a mi és el meu club.

M’has parlat que reps la notificació que se’t dona de baixa, el típic missatge de la Seguretat Social al telèfon. ¿Què fas després? ¿Quins passos tens ara al davant?

Quan em va arribar, la veritat és que em vaig quedar en xoc. Em vaig quedar en xoc perquè era com si hagués acabat una cosa que tampoc volia que acabés, però va ser com una ambigüitat. D’una banda, també podia estar tranquil·la, perquè la situació amb el club ja no estava bé. El que vaig fer va ser posar-me en contacte amb el meu equip jurídic per saber quins són els passos que s’han de seguir ara i què puc aconseguir d’aquí al futur, que m’ajudin, que m’aconsellin i buscar una solució per poder estar tranquil·la de cara a intentar arribar als pròxims Jocs Olímpics. Continua sent la meva meta i el meu objectiu poder arribar als Jocs, i tenir la meva filla a la grada seria un somni. I per a això havia de buscar un club. En aquests moments estem tancant el meu futur.

¿Com has viscut també el procés a nivell emocional? Perquè m’imagino que deu haver estat molt complicat trobar-te de la nit al dia amb aquesta situació i haver de tirar endavant, perquè era el que tocava.

Difícil. I mira que han passat mesos des que vaig tenir una primera notícia, més enllà d’aquesta baixa definitiva, que va ser fa uns dies. Perquè és molt dolorós. Al final, per a mi és molt dolorós, no només per tot el que comporta, sinó perquè no m’esperava que el meu club, que per a mi serà sempre el meu club... Que unes persones no hagin gestionat bé això no treu que per a mi hagi de ser sempre el meu club. Ha estat molt dolorós. Al principi no era capaç d’assumir la situació, la realitat, i volia creure que arribaria un moment en què se n’adonarien, em trucarien i em dirien: «No, Maica, et volem aquí, a l’equip». I no, mai va arribar aquell moment. Vaig tenir molts atacs d’ansietat, vertígens... Vaig quedar tocada.

És clar, perquè entenc que no és només pel present, sinó també pel futur. Quan portes tota la vida en un club i saps que la llei estableix que has de tenir automàticament un any més de contracte, hi ha una part en què et despreocupes. Penses: «Ah, d’acord, doncs ja està. No he d’estar patint durant l’embaràs, el postpart, tota aquesta ansietat de no saber què passarà amb mi». I que, de cop, et caigui aquest gerro d’aigua freda entenc que deu ser, a més, molt xocant.

Sí. A més, des del primer moment en què vaig anunciar el meu embaràs, per part de la directiva del club vaig tenir el màxim suport. Fins i tot es van canviar normatives de la Federación Española per assumir que és una realitat i que és natural que hi hagi dones que vulguin ser mares. Es va canviar una normativa perquè s’entén que és una cosa natural i perquè el waterpolo pugui continuar funcionant en les millors condicions. I després trobar-me que, d’altra banda, s’està incomplint una altra norma és una cosa ambigua que jo no he aconseguit entendre.

Al final, si no recordo malament, tu i Judith Forca sou les primeres waterpolistes professionals que sou mares. Després de París, ¿et vas sentir acompanyada per Judith? I entenc que els vostres casos van donar encara més raons per canviar aquestes normes i aconseguir que realment s’incloguessin les mares esportistes dins de l’esport professional.

Totalment. Juntament amb Judith hem portat aquest tema molt de prop. Ens hem donat suport mútuament amb la maternitat i estem superil·lusionades i superfeliçes de poder viure juntes aquesta nova etapa com a mares i veure les nostres nenes créixer juntes. Llavors, trobant-nos en la situació en què estem, pensava que serien totalment capaços de gestionar-ho bé i que podríem estar tranquil·les, i més sent dues jugadores del club de tota la vida, de casa. Per a nosaltres, el club és casa.

I és que, al final, ets Maica García. Amb tots els respectes cap a tothom, però ets campiona olímpica, has estat moltíssims anys a la selecció, has guanyat Mundials, ho has guanyat tot. No sé si alguna vegada, en aquesta situació que estàs vivint, t’has plantejat dir: «I m’està passant a mi».

No, totalment. Si això em passa a mi... I és el que tu dius: jo ho he guanyat tot i, dins de l’entitat, crec que tinc un nom molt important. Dins de l’esport i del waterpolo crec que soc coneguda i que tinc un pes dins d’aquest esport i de l’esport femení en general. Llavors penso: ¿què passarà amb una esportista que no sigui tan coneguda? Com podríem dir, amb l’última de la fila o amb qualsevol esportista que no tingui aquest reconeixement.

És que ja no és només per tu, sinó per totes les que vinguin. Perquè ja heu canviat moltes coses, per exemple, amb les lleis de maternitat o amb les regles dins de les federacions, perquè hi hagi un suport real quan una esportista vol ser mare. Ara cal continuar fent passos, perquè la realitat és que hi ha una norma que obliga a aquesta pròrroga automàtica d’un any i, en el teu cas, és la primera vegada que aquesta norma no es complirà.

Sí. Soc la primera a qui li passa això des que va entrar en vigor aquesta norma, perquè potser abans també hauria passat, seguríssim, no en tinc cap dubte. Però espero que no torni a passar. Espero que el que m’ha passat a mi serveixi d’exemple per al que vingui, per a les dones esportistes o no esportistes, fora de l’àmbit de l’esport, en qualsevol feina. Que això no pugui passar i que les entitats i institucions hi posin solucions, que hi hagi un protocol a seguir, que es coneguin les lleis i que es duguin a terme.

Entenc que el fet de ser Maica també t’ajuda en aquest procés de trobar un nou lloc on jugar a waterpolo, continuar estant a la selecció i mantenir-te en l’esport. Perquè, si li hagués passat a un altre tipus d’esportista, com parlàvem abans, menys reconeguda, era molt probable que després d’aquesta etapa no n’hi hagués una altra. No sé si penses en això o com ho vius tu, perquè has estat a més un referent en moltes coses i ara et toca ser-ho en una més.

Sí, crec que tinc la sort d’haver fet el camí que he fet, d’haver aconseguit tot el que he aconseguit i de tenir un nom dins del waterpolo. Per a mi ha estat bastant fàcil poder contactar amb altres clubs, amb altres entitats que vulguin apostar per mi i per un projecte, perquè veuen que tinc totes les ganes i tota la il·lusió del món per afrontar un projecte a mitjà termini. Però jo em considero una jugadora i una persona molt lleial, molt professional, i el meu rendiment va per davant de tot. Donaré sempre el millor de mi. I és una pena que altres potser no tindrien aquesta oportunitat. Si els passés això, realment no tindrien aquest marge de temps per poder aconseguir res, perquè estem parlant que jo estic signant quan falta una setmana per començar la Lliga. De fet, ja han començat a jugar partits. En breu comencen ja amb la Copa Catalana, em sembla. La temporada ja comença, és a dir, tots els clubs fa setmanes que entrenen, i jo tinc la sort de poder estar pensant a començar ara. Jo he continuat entrenant pel meu compte, preparant-me, però sí, altres potser no tenen aquesta oportunitat.

La maternitat en l’esport continua plantejant molts reptes. Hem viscut molts casos de diferents esportistes: ara mateix hi ha el de Marta Corredera, que tampoc va poder continuar; altres casos han anat bé, com el de María Alharilla o el d’Ona Carbonell, que va poder arribar a conciliar, tot i que també hi va haver un punt de denúncia. Tu, que formes part d’aquest grup cada vegada més gran de mares esportistes, ¿com veus la maternitat en l’esport? ¿Existeix realment la conciliació?

És que és la paraula que tenim aquí molt interioritzada ja, i més quan estàs en la situació de ser mare. Crec que encara falta molt. Evidentment, les esportistes que som mares, o les mares esportistes, volem tenir més facilitats. Al final, que no sigui tot un impediment. Volem ser lliures per decidir quan ser mares, poder tenir una bona preparació per quan vulguem tornar, que se’ns ajudi, se’ns cuidi i se’ns respecti també. Evidentment, la part legislativa s’ha de complir. Després hi ha tota la part de conciliació: el tema de la lactància, poder viatjar amb el teu nadó, poder entrenar i tenir un horari convenient, tenir més flexibilitat en aquest sentit... També seria molt positiu per a nosaltres. Hi ha també tot el tema de les ajudes, que, evidentment, ja tenim, però crec que tampoc arriben a tots els nivells d’esportistes, perquè potser estan arribant només a l’elit i hi ha moltíssimes més mares esportistes que necessiten aquestes ajudes. I podria parlar de moltíssima més conciliació, de moltíssima més normalització de la situació, perquè també podria explicar-te barbaritats que he sentit, comentaris del tipus: «Si he de ser mare, ja em retiro». Que tot això es normalitzi molt més també seria una cosa molt positiva perquè les esportistes vulguin ser mares i perquè, quan vulguin fer-ho, siguin lliures de decidir-ho.

Just aquesta setmana coincideix el teu cas amb un altre gran tema relacionat amb la maternitat i l’esport. Durant aquests mesos han anat sortint diferents iniciatives i ara s’ha anunciat la mesura aprovada per la Federación Española de Fútbol perquè les futbolistes puguin congelar òvuls si així ho desitgen. ¿Com veus aquesta mesura? Perquè ha estat molt controvertida. Hi ha gent que pensa que és una manera d’endarrerir la maternitat per prolongar la carrera esportiva i hi ha gent que ho entén com un recurs més. ¿Tu com ho veus, sent mare i tenint una experiència directa sobre aquest assumpte?

Bé, jo crec que, si elles ho decideixen lliurement i diuen: «Mira, jo tinc clar que vull congelar òvuls per a més endavant perquè ara no estic preparada o no és el meu moment», ho puc entendre. I que tinguin aquesta eina crec que és una cosa positiva, però sent conscients de la situació. Ara bé, que qui vulgui ser mare pugui ser-ho lliurement quan realment cregui que és el seu moment. Que hi hagi una bona conciliació, que et respectin, que es respectin els teus temps i que puguis viure el teu moment com a mare i després tornar a l’esport sense cap problema. I, evidentment, per part de la Federación, que els donin aquesta eina, però sense cap mena d’obligació.

Notícies relacionades

El Barça demana a la UEFA avançar el Barça - Arsenal, que coincideix amb la vaga general

La figura de Jarque ja llueix al Museu de Cera de BCN

A més, ja sou moltes les que heu demostrat que es pot ser mare i esportista, esportista i mare. Ja no és allò que em deies abans de «seré mare i em retiro». Aquesta barrera ja s’ha trencat, però encara falten moltíssims passos per fer.

Sí, perquè sembla que la idea és aquesta. El que jo em trobo en gran part de la societat és: «Bé, ja es retira, perquè Maica ja és mare, ja ho ha guanyat tot, ja té 35 anys i es retira». I jo dic: «En cap moment he parlat de retirada». Jo estic bé, estic feliç, estic contenta, m’agrada el que faig, continuo motivada, continuo rendint. ¿Per què m’he de retirar si continuo tenint ganes i rendint? Llavors, és clar, són molts els missatges negatius que rebem de vegades les dones: que no és el teu moment, que primer és això, que primer és allò... És com si sempre haguessis de prioritzar l’esport. En el nostre cas, jo parlo com a esportista i mare, i sempre era com: «Bé, ho vaig posposant, ho vaig posposant, ho vaig posposant». I és com si et sentissis una mica obligada. Cal eliminar aquests estereotips de «em retiro per ser mare» o «soc mare i em retiro». ¿Per què? Cal donar-hi una volta i canviar aquesta visió.