‘Futbol en català’ compleix 50 anys

Ha desaparegut. No el busquin. No hi és. No és que hagi fugit, no, i ara, sempre ha estat absent. Ho va deixar i el país, Catalunya, la societat, la cultura, l’esport, el periodisme, la ràdio, la televisió van creure que sobreviurien sense ell.

Quin món tan idiota és aquest on vivim, quin gran país de porqueria tenim, quina prepotència utilitzem, per pensar que podem oblidar, ignorar els mestres, els autèntics mestres.

Ningú, absolutament ningú en aquest país, que es creu líder de la modernitat, es va parar a pensar el que passaria quan celebréssim els 50 anys, un enorme i bonic aniversari, de l’emissió del primer partit en català, del naixement de Futbol en català.

Va ser un Barça-Las Palmas. Va ser el 5 de setembre de 1976. Cinquanta anys d’escapolir-se de l’escomesa. Es compleixen 50 anys que un monstre mediàtic, un inventor de l’idioma, un emprenedor, ¡ell sí que va ser emprenedor!, com Joaquim Maria Puyal (Barcelona, 1949) es va presentar al despatx del director de la cadena SER, a Madrid, i li va dir "posarem en marxa Futbol en català" i aquell bon director, que va dir que "endavant", abans va preguntar al Quim: "¿I ja ho entendran?".

"Si no fóssim un grup de gent, no lluiríem. No només en el meu cas, en molts casos exitosos de la ràdio i la televisió, hi ha un tribut a l’estrella, al líder, que em sembla injust en relació amb tantes persones que ajuden que surti rodó. El sentit col·lectiu és l’únic que dona caràcter a la nostra feina", em va explicar fa anys a la cafeteria que hi ha sota el seu despatx, de Torrevisió, a Villarroel-Buenos Aires, allà hi havia la meravellosa Sol i, ara, hi ha la Pepi.

Jo només volia una frase per a l’aniversari, per a aquest text, però me l’ha negat. ¡Fa bé, què carai! Si tot Catalunya, si la cultura, la societat, el periodisme, la ràdio, la televisió, tots s’han oblidat d’ell, per quina raó hauria de liderar el 50è aniversari d’una de les seves grans obres. Una, sí, ja que també va fer meravelles com Vostè pregunta, Vostè, jutja, La vida en un xip, Un tomb per la vida.

Ell, l’únic que no serà en aquest multitudinari i admirat 50è aniversari de La Transmi, també va idear això que "som el so de la tele". ¿Com, el so de la tele? "El negoci de la tele és la imatge. Una vegada aconseguits els drets d’imatge, la tele es despreocupa del so, el treballa poc perquè no li comporta cap audiència. Amb tot el respecte pels companys de la tele, ells saben que aquesta batalla la tenen perduda, no poden fer les filigranes que fem nosaltres amb el so i, molt menys, ser a tot arreu, com estem nosaltres".

"Tornarà el 15 de setembre"

Jo només volia una frase per a l’aniversari, però la Sol m’ha dit que el Quim ha desaparegut. "Ni jo sé on és, bé, mai em deia on anava". "No, no, ho sento, senyor Pérez, m’ha dit que tornarà el 15 de setembre i ja li dirà alguna cosa", em va comentar afectuosament la Pepi. Com s’ha de sentir algú que ha creat semblant obra d’art, no de ràdio, ni de periodisme, d’art verbal, d’idioma, de comunicació, de connexió galàctica amb el món del futbol i amb tots els mons, per fugir i anar-se’n el dia del seu 50è aniversari.

No creguin, tots estem igual. No li parlin al mag Ricard Torquemada, que està fart, fart, de parlar aquests dies com si fos Puyal "¡i no soc Puyal!". Ni l’hi expliquin a l’home que ho veu tot sense veure, al formidable Christian García, mà dreta del Quim, que, no fa gaire, passejant amb Puyal per Collserola, el mestre li va dir "Christian, començo a estar fart del Puyal". Ell també es va atipar de ser Puyal. S’equivoca, què hi farem. Ni els explico si parlen amb el bo de Josep Maria Deu que, aquest dilluns, presenta un llibre titulat El factor Puyal, a la Casa del Libro, i tem que no hi vagi el Quim. I no hi anirà, no.

¿Com va començar tot aquella tarda de 1974? "El meu cap a Ràdio Barcelona, Francisco Peris, que era de Gandia, s’asseia sempre davant meu. Ell i jo sempre parlàvem en català, però, quan baixàvem a l’estudi, parlàvem, és clar, en castellà. I aquell dia li vaig dir: ‘Paco, hauríem de començar a canviar això. No té sentit que tu i jo parlem català aquí a dalt i, a baix, parlem en castellà’. I ell em va dir: ‘Home, Quim, tu i jo sabem per què passa això...’. ‘Sí, sí, Paco, però hauríem de canviar-ho’, vaig afegir. ‘I, si ho canviem, ¿tu t’atreviries a transmetre partits en català?’. ‘Sí, ¡i tant que sí!’, va afegir el mestre". Fa 50 anys.

Els nous famosos

Els mitjans, les ràdios, les televisions, els diaris, les xarxes, les webs, YouTube i el núvol són plens de beneits que són famosos, que s’han fet un nom i rics fent el pallasso, i Puyal, que, probablement, no ho dubto, ha rebutjat mil premis i guardons, va decidir baixar a la següent parada.

Jo crec que Puyal se n’ha anat perquè no és d’aquest món. Potser li van proposar alguna cosa i com que és tan perfeccionista al cap de dos minuts es va adonar que només el volien per figurar. I va fugir. Es va escapar. No seria la seva primera escapada.

¿Perfeccionista? "Un dia, era a BTV i em van encarregar presentar, coordinar, dirigir el debat dels candidats a la presidència del Barça, el 2003", m’explica Christian García. "Bassat, Laporta, Llauradó, Minguella, Rovira i Majó. Moriré, vaig pensar, i vaig buscar el Quim, que ni em coneixia".

"Em va citar al Sandor, a la plaça de Francesc Macià. Em vaig presentar i li vaig demanar què havia de fer. ¡Uf!, quina una es va formar". Puyal li va dir "Jo no t’explicaré el que no has de fer, t’explicaré el que has de fer. Has de dominar l’escenari, fer un sorteig per col·locar-los, fer-los callar quan es passin...".

Notícies relacionades

El Barça demana a la UEFA avançar el Barça - Arsenal, que coincideix amb la vaga general

La figura de Jarque ja llueix al Museu de Cera de BCN

"¡Puyal no sabia qui era jo!, era un xitxarel·lo. Quan li vaig dir que em clavaria un senyor mastegot, el tio va i s’aixeca, agafa sis cadires les col·loca en forma d’U i comença a escenificar el debat. ¡Em va fer el debat en directe! Ho vaig passar malament, però vaig tenir present el Quim en cada minut. És únic i ¡ostres!, sembla que nosaltres estiguem parlant d’ell com si s’hagués mort".

No ha fugit. És el 50è aniversari de la seva gran obra i ell estarà caminant per la muntanya..