‘Futbol en català’ fa 50 anys amb Puyal, el seu creador, en parador desconegut

Quin món tan idiota que habitem, quin gran país de merda que tenim, quina prepotència fem servir per pensar que podem oblidar-nos dels mestres, passar-hi per sobre, arxivar-los, ignorar-los, aparcar-los, dels mestres de debò, dels autèntics mestres.

Ningú, absolutament ningú, en aquest país que es creu líder de la modernitat, s’ha aturat a pensar què passarà demà, quan tothom, tots, celebrem els 50 anys, un aniversari immens i preciós, de l’emissió del primer partit en català, del naixement de Futbol en Català.

El sentit col·lectiu

Va ser un Barça-Las Palmas. Va ser el 5 de setembre del 1976. Avui es compleixen 50 anys, sí, d’‘escapolir-se de l’escomesa’. Avui fa 50 anys que un monstre mediàtic, un inventor del llenguatge, un emprenedor –ell sí que va ser un emprenedor!– com Joaquim Maria Puyal (Barcelona, 1949), es va presentar al despatx del director de la Cadena SER, a Madrid, i li va dir: «Posem en marxa Futbol en Català». I aquell bon director, que li va respondre «sí, endavant», abans li va preguntar al Quim: «¿I ja ho entendran?».

«Si no fóssim un grup de gent, no lluiríem. No només en el meu cas, sinó en molts casos d’èxit de la ràdio i la televisió, hi ha una mena de culte a l’estrella, al líder, que em sembla injust envers tantes i tantes persones que contribueixen a fer que tot surti rodó. El sentit col·lectiu és l’única cosa que dona caràcter a la nostra feina», em va explicar un dia, fa anys, sí, a la cafeteria que hi ha sota del seu despatx, de Torrevisió, a Villarroel-Buenos Aires, allà hi havia la meravellosa Sol i, ara, hi ha Pepi.

Jo només volia una frase per a l’aniversari, per a aquest text, però me l’ha negat. ¡Fa bé, caram! Si tot Catalunya, la cultura, la societat, el periodisme, la ràdio, la televisió, tothom se n’ha oblidat, ¿per quina raó hauria de liderar el 50è aniversari d’una de les seves grans obres? D’una, sí, una, doncs també va fer meravelles com Vostè Pregunta, Vostè Jutja, La Vida en un xip, Un Tomb per la vida.

Ell, l’únic que no serà en aquest multitudinari, estimat i admirat 50è aniversari de ‘La Transmi’, també va idear allò de «som el so de la tele». ¿Com, el so de la tele? «El negoci de la tele és la imatge. Una vegada aconseguits els drets d’imatge, la tele es despreocupa del so, el treballa poc perquè no li comporta cap audiència. Amb tot el respecte pels companys de la tele, ells saben que aquesta batalla la tenen perduda, no poden fer les filigranes que fem nosaltres amb el so i, molt menys, ser a tot arreu, com estem nosaltres».

Jo només volia una frase per a l’aniversari, però Sol m’ha dit que Quim ha desaparegut. «Ni jo sé on és, bé, mai em deia on anava». «No, no, ho sento, senyor Pérez, m’ha dit que tornarà el 15 de setembre i ja li dirà alguna cosa», em va comentar afectuosament Pepi. ¿Com s’ha de sentir algú que ha creat una obra d’art semblant, no de ràdio, ni de periodisme, no, d’art verbal, de llengua, de comunicació, de connexió galàctica amb el món del futbol i amb tots els mons, per fugir, córrer, marxar el dia del seu 50è aniversari?

No creguin, tots estem igual. No li parlin al mag Ricard Torquemada, que està fart, fart, de parlar aquests dies com si fos Puyal «¡i no soc Puyal!». Ni l’hi expliquin a l’home que ho veu tot sense veure, al formidable Christian García, mà dreta del Quim, que, no fa gaire, passejant amb Puyal per Collserola, el ‘mestre’ li va dir «Christian, començo a estar fart del Puyal». Ell també s’ha cansat de ser Puyal. S’equivoca, què hi farem. Ja ni els explico si parlen amb el bo de Josep Maria Deu que, dilluns, presenta un llibre titulat ‘El Factor Puyal’, a la Casa del Libro, i tem que no vagi el ‘Quim’. I no hi anirà, no.

¿Com va començar tot aquella tarda de 1974? «El meu cap a Ràdio Barcelona, Francisco Peris, que era de Gandia, s’asseia sempre davant meu. Ell i jo sempre parlàvem en català, però, quan baixàvem a l’estudi, parlàvem, és clar, en castellà. I aquell dia li vaig dir: «Paco, hauríem de començar a canviar això. No té sentit que tu i jo parlem català aquí a dalt i, a baix, parlem en castellà». I ell, sense mirar-me, em va dir: «Home, Quim, tu i jo sabem per què passa això...». «Sí, sí, Paco, però hauríem de canviar-ho», vaig afegir. «I, si canviem, ¿tu t’atreviries a transmetre partits en català?» «Sí, ¡i tant que sí!», va afegir el ‘mestre’. Fins avui: 50 anys

Els nous famosos

Els mitjans, les ràdios, les televisions, els diaris, les xarxes, les webs, YouTube, el núvol, estan plens de beneits que són famosos, que s’han fet un nom i rics fent el pallasso i Puyal, que, probablement, no ho dubto, ha rebutjat mil premis i guardons, va decidir fa molt que baixava a la següent parada.

I ¿de veritat, ningú el va trobar a faltar? ¿De veritat ens creiem que podem arraconar els nostres savis? ¿De debò pensem que la IA, que, per cert, l’altre dia va caure estrepitosament i va deixar mig món sense textos, ens ensenyarà a fer ràdio, bona ràdio, ràdio meravellosa, ràdio que encomani, televisió de la bona, de qualitat, i diaris interessants?

Jo crec que Puyal se n’ha anat perquè no és d’aquest món. La seva intel·ligència, la seva capacitat d’innovació, el seu discurs, la manera d’ensenyar a expressar-se als rics no és d’aquest país, ni d’aquesta terra. A més, potser li van proposar alguna cosa, el van buscar per a alguna cosa i, com que és tan perfeccionista, al cap de dos minuts es va adonar que només el volien per fer bonic. I va fugir. Es va escapar. No seria la seva primera escapada.

¿Dic perfeccionista? «Mira, un dia, jo era a BTV i em van encarregar presentar, coordinar, dirigir, el debat dels candidats a la presidència del Barça, el 2003», m’explica Christian García. «No vegis, Lluís Bassat, Joan Laporta, Jaume Llauradó, Josep Maria Minguella, Martínez Rovira i Jordí Majó. Moriré, vaig pensar i vaig buscar el Quim, que ni em coneixia».

«Em va citar al Sandor, a la plaça Francesc Macià. Ens vam asseure a prendre un cafè. Em vaig presentar i li vaig demanar què havia de fer. Jo només volia que em digués el que no havia de fer. ¡Uf! Quin sidral es va muntar!». «No perdona», li va dir Puyal, «jo no t’explicaré el que no has de fer, t’explicaré el que has de fer. Has de dominar l’escenari, has de fer un sorteig per col·locar-los com els toqui, has de fer-los callar quan es passin, has de...»

Notícies relacionades

El Barça demana a la UEFA avançar el Barça - Arsenal, que coincideix amb la vaga general

La figura de Jarque ja llueix al Museu de Cera de BCN

Allò va ser un autèntic terrabastall. «¡Emilio, Puyal no sabia qui era jo!, jo era un passerell. I, quan li vaig dir que allò no ho podria controlar, que em fotria una castanya de por, el paio va i s’aixeca, agafa sis cadires del Sandor, les col·loca en forma de U al mig de la calçada i es posa a escenificar el debat. No m’ho podia creure. «Mira, si aquest crida, el fas callar... si aquest s’expressa malament, el renyes». ¡Em va fer el debat en directe! I la veritat, jo vaig arribar al plató i em vaig sentir el rei del món. Ho vaig passar malament, però vaig tenir present al Quim en cada minut de dubte. És únic i ¡joder!, sembla que estiguem parlant d’ell com si s’hagués mort».

No, no és que hagi fugit. Se n’ha anat. Avui és el 50è aniversari de la seva gran obra i ell estarà caminant per la muntanya. Per qualsevol muntanya.