Fitxar un davanter

L’estiu del 2026 té dies bons, dies dolents i dies ni bons ni dolents. Una cosa absolutament revolucionària. No com els estius del 2025 o el 2024, que van tenir dies bons, dies dolents i dies ni bons ni dolents. No com la tardor, l’hivern, la primavera i el teu equip de futbol, que, en canvi, oferiran dies bons, dies dolents i dies ni bons ni dolents al calendari. Haurem d’estar preparats.

Vam començar l’estiu prometent que no oblidaríem mai Cap Verd. No recordo bé per què no oblidaríem Cap Verd, però recordo que seria inoblidable. Espero que no s’ho creguessin a Cap Verd. Espero que se centrin a buscar una bona jubilació pel seu compte, i no vinguin d’aquí a un temps a demanar-nos favors els de Cap Verd perquè es van creure de veritat que seríem els seus amics i que no oblidaríem mai Cap Verd.

Ha sigut un estiu molt exigent per als que en saben: ens han explicat el Mundial, l’extinció d’incendis, la moguda de l’eclipsi i la geopolítica amb el Marroc i tot això. Segur que ens han explicat més coses inoblidables que ja he oblidat, igual que Cap Verd.

Per la meva banda, vaig decidir sorprendre i vaig agafar la Covid. Increïble maniobra: agafar la Covid el 2026 i a sobre que t’afecti. Ara em centraré en altres malalties oblidades, tipus l’escarlatina o l’escorbut, i alguna potser que pugui importar de Cap Verd.

Un ‘hit’ imperible

Mentrestant, la Lliga va començar i els equips van anar fitxant. La frase que més he sentit aquest estiu és la frase que més he sentit en la meva vida: "S’ha de fitxar un davanter". La segona frase que més he sentit aquest estiu és també la segona frase que més he sentit en la meva vida: "S’ha de fitxar un davanter". Crec que totes dues són correctes.

Segons les últimes investigacions, els senyors que van fundar la meva ciutat es van ajuntar una tarda i van analitzar la població nouvinguda. Tenien policies, jutges, agricultors, forners, banquers, barbers i ramaders. Tothom estava d’acord però algú va apuntar: "S’ha de fitxar un davanter". Des de llavors, i vagi com vagi l’equip i jugui en la categoria que sigui, sempre hi ha qui diu "S’ha de fitxar un davanter".

I això no és tot. Fa un temps, el meu avi va convocar tota la família. Al llit de mort, em va agafar la mà i, amb veu solemne i aire greu, em va comunicar una cosa extremadament important: "S’ha de fitxar un davanter". Van ser les seves últimes paraules.

Notícies relacionades

Márquez derrota Martín on menys s’ho esperava

Salvar la humanitat

De fet, a l’oficina d’estrangeria de la meva ciutat, circula un truc per poder-te empadronar. Només cal acostar-se a la finestreta adequada i xiuxiuejar: "S’ha de fitxar un davanter". Això et dona immediatament la nacionalitat.

M’agradaria ser aquest davanter. Hi ha futbolistes que s’hi han especialitzat. Després arriba l’hivern i ja demanen fitxar-ne un altre, però els davanters saben que no és personal. Aquest davanter aspiracional és alguna cosa més. No importa si és bo o dolent, sinó que sigui nou. Importa que sigui la suposada solució senzilla a algun problema complex. És just el que a vegades ens passa amb les feines, els polítics o les parelles, però millor no pensar-hi. Millor demanar que fitxin un davanter.