"Espero arribar a Los Angeles 2028 i acabar la meva carrera així"

Novak Djokovic segueix els passos de Carlos Alcaraz i Rafa Nadal i de la mà d’Amazon Prime estrena aquest 20 d’agost el seu documental, Wolf in winter . El serbi repassa en una entrevista amb Prensa Ibérica una trajectòria encara inacabada, però ja històrica, amb 24 títols de Grand Slam, més de 1.100 victòries individuals, una medalla d’or olímpica i un rècord de 428 setmanes com a número 1 del món.

Wolf in winter (Llop a l’hivern). ¿Per què aquest títol?

Perquè crec que reflecteix la resiliència i aquest esperit de no rendir-se mai. En les circumstàncies més difícils, quan sents que tot està en contra teu i no seràs capaç d’aconseguir-ho, d’alguna manera trobes aquesta força interior i aquesta confiança que et permeten tirar endavant en els moments més complicats. Per això crec que aquest títol, i el nom del documental, també reflecteix la meva infància i la manera en què vaig créixer. Em vaig criar a les muntanyes i m’hi passava molt temps, tant a l’estiu com a l’hivern. M’encanta l’hivern i, quan era jove, també esquiava. Així que té un significat molt autèntic i simbòlic per a mi.

El documental el descriu com un noi dolent. ¿Com l’ha ajudat ser vist com el dolent a construir la seva carrera?

La intenció darrere del documental no era presentar únicament els millors moments de la meva carrera, els meus èxits, ni transmetre la idea que soc el millor i que tot ha sigut positiu i meravellós, perquè no és veritat. La idea era mostrar el viatge i, realment, tots els moments i experiències pels quals he passat, dins i fora de la pista.

Al documental diu que aconseguir tot el que ha aconseguit va implicar canviar per complet el seu entorn, però que això també va tenir conseqüències. ¿A què es refereix amb això?

Tot viatge implica sacrificis, ¿no? Has de renunciar a alguna cosa per poder entregar-te plenament a una altra cosa. Així que, quan parlava en termes generals d’aquest tipus de conseqüències, em referia a aspectes que van des de les relacions amb les persones més pròximes fins al temps que t’agradaria dedicar a fer altres coses.

La medalla d’or olímpica de París 2024 és una de les primeres coses que veiem al documental. ¿Quant el va ajudar a guanyar aquesta medalla d’or a seguir endavant i què tan important va ser tenir Carlos Alcaraz allà com a motivació?

Tenia 37 anys quan vaig guanyar l’or olímpic i probablement era la meva última gran oportunitat d’aconseguir-ho, en els meus cinquens Jocs. Havia sigut molt a prop. Vaig guanyar el bronze a Pequín, fa ja molt temps, el 2008, i també vaig ser a prop en cada una de les següents edicions, però mai vaig ser capaç d’arribar a les finals i lluitar per l’or. Per això, París va ser un èxit i una experiència increïble per a mi, probablement el moment més important de la meva vida i de la meva carrera. Sobretot, tenint en compte les circumstàncies en què vaig arribar: als 37 anys, després de totes les dificultats i d’haver fracassat quatre vegades en el meu intent d’arribar a una final olímpica, i enfrontant-me al que en aquell moment era el millor jugador del món, Carlos Alcaraz, que era molt jove però que ja estava guanyant Grand Slams. Va ser realment meravellós, una cosa molt especial per a mi i per a la meva família.

¿Competir en altres Jocs Olímpics continua sent una meta o és més aviat un somni?

Crec que és les dues coses. Un somni i una meta, però també un desig. M’agradaria arribar als Jocs Olímpics de Los Angeles 2028 i acabar la meva carrera d’aquesta manera, amb la bandera de Sèrbia sobre les meves espatlles. Ja ho veurem. Dependrà de com respongui el meu cos i de moltes altres circumstàncies. Avui dia no jugo ni competeixo en tants tornejos, ni de bon tros tants com durant els últims 20 anys. I he triat fer-ho així perquè també vull passar més temps amb la meva família i dedicar-me als diferents rols que tinc en la meva vida, com a marit, pare, fill o germà, a més de fer altres coses. Per descomptat, el tennis continua sent el centre de la meva vida professional, però també vull trobar un equilibri.

La retirada és una paraula recurrent quan es parla de vostè i també apareix al documental. Però ¿quina és la paraula que té al cap cada dia?

Hi ha moltes coses diferents que passen per la meva ment cada dia. Però, quan es tracta de la vida en general, intento trobar un equilibri, especialment entre la meva vida privada i la meva vida professional. També intento ser constant i disciplinat, no només amb les rutines que m’ajuden a estar més ben preparat com a tennista, sinó també amb aquelles que em permeten sentir-me més saludable com a persona. M’agrada molt tot el relacionat amb el benestar i portar un estil de vida saludable. En definitiva, simplement intento oferir la meva millor versió, sigui el que sigui que això signifiqui en un dia determinat, a totes les persones que m’envolten.

Al documental veiem els seus inicis i com era Novak de nen. ¿De què creu que estaria més orgullós si pogués veure’l avui?

El petit Novak somiava convertir-se en tennista professional, guanyar Wimbledon i arribar a ser número u del món. Però no crec que arribés a imaginar que aquestes coses acabarien passant. Així que crec que seria molt feliç, orgullós i emocionat. Però també estaria agraït, molt agraït per totes les experiències, tant bones com dolentes, per les quals he passat i que hem intentat compartir a través de la pel·lícula.

Notícies relacionades

Golejada, relaxació i més xiulets

Márquez dona una lliçó magistral a Bezzecchi

Després de veure el documental, ¿hi ha res de què es penedeixi?

No, de res. La vida és plena de tota mena d’experiències i circumstàncies que passen per una raó i amb un propòsit. Així que no canviaria res. Sempre he intentat actuar en la meva vida amb les millors intencions, tant per a mi com per als altres. He fet el que he pogut en cada situació. No sempre, per descomptat, he pres les decisions més intel·ligents o encertades, però totes aquestes experiències formen part dels pilars sobre els quals s’han construït la meva vida, el meu caràcter i la persona que soc avui.