Luca Hoek, nedador: "He guanyat entre cinc i set quilos de múscul. Això es nota"

Fill de pare neerlandès i mare francesa, Luca Hoek (Sant Pere de Ribes, 2008) ja és una realitat i es presenta com la gran esperança per trencar la maledicció històrica espanyola en la prova reina de la natació. Atent, humil i extremadament educat, als 18 anys ja és el primer espanyol de la història que trenca la barrera dels 48 segons en 100 metres lliures amb un registre de 47.72. Després de descansar ahir en els relleus del 4x200 (Espanya no va passar a la final), avui inicia el seu repte en les sèries dels 100.

És el seu primer Europeu absolut.

L’any passat vaig ser al Campionat d’Europa i al Mundial en piscina de 25 metres, però és veritat que en piscina llarga sí que és el primer.

¿Ja tenia ganes de deixar enrere aquesta categoria júnior?

Era el meu últim Europeu júnior i ha sigut una etapa molt xula, amb molt bon ambient en els relleus. La gent sempre anima molt i m’ho he passat molt bé. L’any que ve tindré menys competicions i podré fer una preparació molt més professional, per dir-ho així.

¿Quina és la seva distància preferida, els 50 o els 100 lliures?

Els 100 sempre han sigut la meva prova preferida. Aquest any he començat a nedar més el ritme dels 200 en els entrenaments i ho vaig notar a Palma, en els Trials. M’encanta nedar els 100, però només quan estic descansat i em veig fort. No obstant, no m’agrada gens quan estic cansat en època de càrrega, amb molt volum de metres.

Ha guanyat alguns quilos, ¿no? ¿Com combina aquest augment de força amb no perdre flotabilitat?

No volem guanyar gaire massa muscular ni inflar-nos, perquè perds mobilitat i no estàs tan solt. Fa dos anys que soc al CAR i és veritat que dec haver guanyat entre cinc i set quilos de múscul. Això es nota. I he fet un salt important en força i en l’aixecament de pesos.

¿Quantes vegades li han dit que es va equivocar al triar Espanya en comptes dels Països Baixos o França?

No vaig pensar mai a competir pels Països Baixos, però sí que vaig pensar en França, perquè tenia la nacionalitat i vaig estar a punt. Potser a França algú ho ha pogut pensar, però ningú m’ha dit que m’hagi equivocat. Vaig prendre una molt bona decisió al triar Espanya, perquè estic encantat amb l’equip, amb el grup i amb l’ambient.

Als Països Baixos Van den Hoogenband és un mite de l’estil lliure i a França, Alain Bernard. ¿Algun d’ells és el seu referent?

És que no els conec gaire. Jo triaria David Popovici, perquè va començar a nedar molt ràpid quan era bastant jove i era molt fi, molt prim, amb molta flexibilitat i molt bona mentalitat. Em veig una mica semblant a ell i sempre ha sigut el meu nedador preferit.

Així doncs, Popovici és el seu ídol...

Sí. M’hi fixo molt, perquè sempre ha sigut un noi primet i sense gaire múscul, una mica com jo. M’encanten la seva humilitat, la seva mentalitat i la seva manera de pensar. És molt culte i parla molt bé.

¿És el rival en qui es fixa més?

En els 100 lliures hi ha moltíssim nivell i també hi ha grans noms, com el mateix David Popovici i alguns més. Fa poc vaig veure en una entrevista que s’entrenava per batre el rècord del món i em vaig espantar una miqueta. M’encantaria nedar una final amb ell per lluitar al màxim. Ha estat entrenant-se amb l’actual recordista (el xinès Zhanle Pan) i deien que no es deixaven guanyar. Vaja, que està nedant molt ràpid.

Si fa tres anys li haguessin dit que estaria aquí amb Popovici o amb el rus Kornev, ¿s’ho hauria cregut?

La veritat és que no, perquè jo vaig començar a nedar en un club petitó i a poc a poc vaig anar millorant i pujant de nivell. Cada vegada estava més a prop dels millors, però no vaig pensar mai que arribaria realment a aquest nivell. És clar que ho volia i que sempre hi penses, però no creia que algun dia fos possible.

¿Què espera d’aquest Europeu?

Tinc moltes ganes de donar-ho tot i també en els relleus, perquè tenim moltes possibilitats de lluitar fins i tot per les medalles.

¿El seu objectiu és nedar la final dels 100 lliures?

Sí, el primer seria classificar-me per a la final i, a partir d’aquí, el que surti. ¿A somiar? Doncs sí, és clar.

¿La medalla és possible?

Últimament em trobo genial. Els Trials em van sortir a un nivell increïble, millor que mai. Ara ens hem centrat en la posada a punt, que és quan baixa el volum de metres i el cos està més descansat. No m’havia notat mai tan ràpid, i això és molt bona notícia. Tinc moltes ganes de competir.

¿No descarta tornar a batre el rècord d’Espanya?

No, però tampoc passa res si no cau. Tot depèn que aquell dia no em trobi bé i no em surti, però em veig cent per cent capaç de fer-ho

¿Trencarà aquesta maledicció que té Espanya en els 100 lliures?

Notícies relacionades

La UEFA designa l’Spotify Camp Nou com a seu de la final de la Champions del 2029

Nikola Mirotic fitxa als seus 35 anys pel València Basket per a aquesta temporada

Doncs... ¿qui sap? Potser d’aquí uns anys hi puc ser. És que en aquesta prova hi ha un nivell increïble, més que en tota la història. És complicat, però no impossible.

Marchand s’estrena

Tot i arribar limitat per la lesió a l’adductor, Léon Marchand (quatre ors i un bronze en els Jocs de París 2024) va enlluernar en el 4x200 lliures (1:43.76) i va permetre a França guanyar la plata continental en una final ajustada que va guanyar la Gran Bretanya. Alemanya va guanyar el bronze. En la final del 4x200 lliures femení, Espanya va acabar en un meritori sisè lloc (7:54.94), i les britàniques van guanyar l’or amb rècord del campionat (7:45.93). Hongria (plata) i Rússia (bronze) van completar el podi. Amb la jove prodigi Irene Ciércoles (16 anys) al capdavant d’un equip que completaven Ainhoa Campabadal, María Daza i Alba Herrero, les espanyoles van plantar cara.