Vicky Losada, futbolista del Badalona Women: "Vinc per continuar impulsant laLliga F i donar-limés visibilitat"

Mentre el futur del futbol femení sembla que passa per Anglaterra, Vicky Losada (Terrassa, 1991) torna. La catalana jugarà cedida al Badalona Women una temporada. ¿Els motius? Molts. Des de tornar a casa a ser, una vegada més, veu que reclami canvis i una professionalització dels clubs i la competició.

¿Com està sent aquest aterratge a Badalona?

La veritat és que tenia moltes ganes de firmar per anunciar-ho i que també la gent veiés que aquest any pot ser molt maco. En aquest projecte s’ha posat moltíssima ambició.

La diferència entre la lliga anglesa i l’espanyola és evident. Són diferents productes.

La lliga anglesa és moltíssim més física, va tot moltíssim més ràpid. Però aquí la intel·ligència que tenen les jugadores, la tàctica i la tècnica, és incomparable. Volia acabar els meus anys amb aquest futbol.

Fa el camí invers al que estan fent moltes jugadores últimament, que és marxar a Anglaterra.

Sí, suposo que jo vaig ser la pionera. A mi m’agraden els reptes. Just me’n vaig anar quan ningú s’atrevia a marxar per ser pionera en tot. Aquí no érem professionals. I ara he tornat i veig que hi ha en l’aire la conversa que les noies estan sortint; a mi m’agraden els reptes. Vinc per continuar impulsant la lliga d’aquí, per donar més visibilitat als talents joves. Les jugadores també passen per etapes. Són decisions que elles han pres.

¿Viu la tornada a Badalona com una nova oportunitat per canviar les coses?

Sí, també ho he viscut a Brighton i vaig anar a Bristol amb el mateix objectiu. Me’n vaig anar molt jove. Soc una de les pioneres que se’n van anar als Estats Units i a Anglaterra per ser professional. Per sort, vaig guanyar-ho pràcticament tot molt jove. Vaig haver de madurar molt ràpid. I ara, doncs bé, encara em queden anys per poder ensenyar aquesta experiència a les noies que són aquí, a continuar sumant amb humilitat, disfrutant el dia a dia. En conec algunes per la selecció catalana, però tinc ganes de començar i que el projecte continuï creixent.

¿Què és el que més l’atrau?

A nivell futbolístic, acabar el més amunt possible a la taula, però també m’atrau tenir un equip unit. Que se’ns vegi dins del camp com un equip competitiu, perquè de vegades guanyar o perdre no es pot controlar. I també vull donar visibilitat a la ciutat de Badalona, que la gent s’enganxi al futbol femení i continuar trencant barreres. El futbol no és només un esport, sinó que també és societat, és educació. Quan s’ha de parlar, en cap moment he dit que no.

És important la reivindicació en el futbol femení.

Sempre amb educació es poden dir les coses. Però estem parlant que ara ha millorat moltíssim. És clar, quan jo jugava hi havia moltíssimes desigualtats. Però encara hi ha coses a fer. Sempre he dit que el Barça i el Reial Madrid no són el reflex real de la lliga. S’ha de continuar invertint en els equips. El talent que hi ha aquí està en ple creixement. Tenim noies de 16, 17, 18 i fins i tot de 25 anys que poden convertir-se en jugadores increïbles, però falten infraestructures, falten salaris, falten projectes estables. Jo convido més gent com Mercury 13 que apostin pel futbol femení perquè aquí hi ha molta qualitat.

Notícies relacionades

Acord amb el PSG per Ferran

Attaoui es penja el bronze en un final ajustat en el 800

Forma part de l’ecosistema de Mercury 13. ¿Com és estar dins també d’una estructura com aquesta?

És una entitat multiclub on hi ha el Bristol, en la Segona Divisió a Anglaterra; el Como, en la Primera italiana, i ara el Badalona Women de la Lliga F. És veritat que potser la gent ara ha escoltat parlar molt de Michele Kang [fundadora de Kynisca Sport, propietària, entre d’altres, del London CIty d’Alexia Putellas i Mapi León], però és un projecte completament diferent. Michele, amb diners, ha comprat jugadores i ha fet un equipàs en qüestió de dos anys. Després cal treballar-lo. Mercury és una entitat molt ambiciosa, amb els peus a terra. Mario [Malavé], cofundador de Mercury 13, sap que perquè hi hagi resultats es necessita temps. És millor anar a poc a poc, però amb bona lletra. Demano a la gent que tingui una mica de paciència, igual que he dit allò d’entrar a la Champions. És un objectiu d’aquí a tres o quatre anys, però és molt bonic, perquè jo vaig viure un projecte de set anys per guanyar una Lliga de Campions amb el Barça i la vam guanyar als cinc.