El viatge va durar 16 anys

Mundial Brasil 2014

Un duríssim final de cicle pel qual Espanya no es va preparar

Aquell Mundial va suposar el final de cicle del joc coral fonamentat en la passada i la pilota. Els rivals van aprendre a contrarestar els avenços amb blocs defensius molt baixos i molta intensitat, evidenciant una falta de frescor i l’absència de recanvis fiables a la plantilla. Del Bosque, que havia tingut com una de les claus del seu èxit la gestió dels egos a la caseta, va ser fidel als homes que el van fer campió del món. No obstant, va quedar clar que aquella vella guàrdia no havia arribat en el seu millor moment de forma.

En el primer partit Espanya va patir una històrica derrota (1-5) davant els Països Baixos. Va ser el dia en què Van Persie va marcar un gol inoblidable a un Iker Casillas que, segons ell mateix va admetre, va viure els seus pitjors moments com a professional. Ja havia arribat a la cita mundialista el capità espanyol seriosament assenyalat al Reial Madrid.

En el segon partit, Xile va sentenciar els de Del Bosque (0-2) deixant-los ja eliminats, i convertint en mer tràmit el triomf final contra Austràlia (3-0), que va ser insuficient. Aquell trist esdevenir al Brasil es va carregar la carrera internacional de diverses icones, com Xavi Hernández, Xabi Alonso o David Villa. Del Bosque, que s’havia equivocat apostant en aquella cita per l’hispanobrasiler Diego Costa, va voler continuar per intentar liderar una reformulació que no va ser tal.

Eurocopa Alemanya 2024

L’Euro perfecta amb De la Fuente

Va ser el boom de l’actual selecció i el descobriment per a molts de Luis de la Fuente, que ja venia d’enlluernar en les categories inferiors de la selecció espanyola, on va entrenar els que després serien els seus referents a l’equip. El d’Haro venia de conquistar el seu primer títol, la Nations League del 2023, la fase final que es va jugar als Països Baixos i es va guanyar en la tanda de penals amb un llançament a l’estil panenka de Carvajal. Però el punt d’inflexió va arribar després.

El seleccionador es va aferrar a un estil de joc que es basava en el dels dos extrems, que va descobrir en un partit de classificació que es va jugar a Geòrgia quan es disputava el lloc. Va apostar per un prodigi de 16 anys, Lamine Yamal, i un Nico Williams molt vertical. I els va envoltar de futbolistes que estaven entregats a la idea.

La selecció va passar del joc combinatiu pla a una aposta pels extrems. I malgrat no comptar en els pronòstics com a candidata va anar eliminant tots els campions del món que es va creuar. Va golejar Croàcia (3-0), va guanyar Itàlia (1-0), va doblegar Albània (1-0), a Geòrgia (4-1), a Alemanya amb aquell gol de Merino (2-1), el seu home miracle, França amb el xut amb l’esquerra de Lamine (2-1) i a la final Anglaterra amb el gol d’Oyarzabal a passada de Cucurella (2-1).

Aquella Espanya va tornar a omplir els carrers d’aficionats i va recuperar la il·lusió per la selecció. "Va ser l’estiu de les nostres vides", va confessar Lamine.

Eurocopa Polònia-Ucraïna 2012

El gran colofó al cercle virtuós

El 4-0 de la final a l’imponent Estadi Olímpic de Kíiv amb què va castigar l’Espanya de Vicente del Bosque a Itàlia, rival davant la qual va empatar a un en el partit inaugural de la fase de grups, és una de les exhibicions més grans de la història del futbol espanyol al costat de la semifinal de l’Eurocopa del 2008 davant Rússia i el triomf davant França en aquest Mundial. Espanya ja estava greixada i venia de doblegar Croàcia, Irlanda, França i guanyar en els penals en un partit duríssim a la Portugal de Cristiano al Donbàs Arena de Donetsk. Però ni tan sols així podia endevinar-se l’increïble partit dels espanyols contra un rival que, a priori, havia de presentar dificultats. Xavi va jugar un partit fabulós aquella assolellada tarda de futbol total a Kíiv en què Iniesta va ser escollit millor futbolista de la final i del torneig. Per al record, el gol de Jordi Alba just abans de vestir la samarreta del Barça i aliar-se amb Lionel Messi en una de les societats més productives de la història del futbol.

Va ser l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna la ressaca més bonica, el colofó a un cicle virtuós a cavall de Luis Aragonés (campió a l’Eurocopa 2008) i els triomfs en el Mundial del 2010 i aquesta Eurocopa amb Del Bosque. L’anhelada triple corona del futbol espanyol. La sublimació de l’estil amb què Espanya va dominar el futbol mundial durant un exitós lustre.

Mundial Qatar 2022

Un naufragi que no interromp la reconstrucció

Luis Enrique va completar la seva etapa com a seleccionador (2018-2022) amb un pas discret pel Mundial de Qatar. Aleshores, l’asturià havia tesat la corda en la seva relació amb la premsa i va protagonitzar una Copa del Món plena d’extravagàncies que van acabar passant-li factura.

Entre d’altres, posar Rodri de central. Una altra, fer directes a Twitch des de la concentració malgrat el desgrat que allò provocava als despatxos de la Federació Espanyola. La selecció era, com no podia ser de cap altra manera amb ell, un equip d’autor. Es va emportar Gavi, amb 18 anys. Però no apareixia la pressió alta o després de pèrdua tan habitual dels equips de Luis Enrique o la regularitat demandada.

En la fase de grups, per exemple, va obtenir la golejada més gran d’Espanya en els Mundials contra Costa Rica (7-0), però va perdre amb el Japó en un partit que a punt va estar de costar l’eliminació (2-1). I després, ja amb el ganxo i en els encreuaments, va caure d’entrada amb el Marroc en els penals després d’un partit molt frustrant que la possessió de la pilota a res va portar. Luis Enrique, això sí, donava forma a l’equip que va acabar sent la base dels èxits posteriors, amb Unai Simón, Pedri, Nico Williams i, és clar, Dani Olmo, sempre determinant en les grans cites. Però no hi havia un patró clar de joc. Luis Enrique va arribar molt desgastat a un torneig que va acabar amb la seva carrera com a seleccionador.

Mundial Rússia 2018

Crònica d’un fracàs anunciat

Luis Rubiales, que no feia ni un mes que era president de la Federació Espanyola de Futbol, va destituir Julen Lopetegui com a seleccionador dos dies abans de l’inici del Mundial. Va prendre la decisió a l’assabentar-se que havia firmat un contracte en secret amb Florentino Pérez per dirigir el Reial Madrid després de la Copa del Món. A Rubiales no li va tremolar el pols i va fer fora el tècnic, nomenant Fernando Hierro, que llavors era director esportiu de la RFEF. Les escenes viscudes a Krasnodar aquells dies van sobrepassar el grotesc i de res va valer l’opinió dels futbolistes, que van demanar que Lopetegui pogués dirigir-los en el torneig.

La notícia va caure com una bomba en la concentració i es va enrarir l’ambient. Espanya va passar la fase de grups com a primera després d’empatar amb Portugal (3-3) i el Marroc (2-2), i guanyar per la mínima a l’Iran amb un gol de Diego Costa. Però en el primer encreuament, davant l’amfitriona, Rússia, va caure en els penals amb les fallades de Iago Aspas i Koke.

Espanya tenia bons jugadors, com Iniesta, Koke o Isco, però el seu futbol era gris, l’amuntegament de passades horitzontals no era prou per dominar els rivals, i ofensivament no tenia jugadors desequilibrants de cara a porteria. Va desaparèixer la pressió després de pèrdua i va mostrar una enorme fragilitat defensiva amb un De Gea molt erràtic i blanc de duríssimes crítiques.

Mundial Sud-àfrica 2010

L’Espanya campiona heretada de la Masia

Vicente del Bosque havia heretat de Luis Aragonés molt més que la banqueta. Havia heretat una idea de joc, una cultura futbolística entroncada a la idiosincràsia del Barça i la Masia que prioritzava la possessió i la pilota com a element per desequilibrar el rival.

La seva proposta tàctica era un 4-2-3-1 amb una defensa agressiva en la contenció i dos laterals profunds en atac (Ramos i Capdevila) que se sumaven a l’atac per donar alternatives amb les seves arribades. Al mig hi havia tres jugadors decisius que intercanviaven les seves posicions i que definien el joc de l’equip: Busquets, Xabi Alonso i Xavi. Sense pilota els dos primers arrencaven com a doble pivot, amb Xavi Hernández esglaonat per davant. I amb Busquets formaven un triangle com a vèrtex entre els dos centrals i els altres dos esglaonats per davant.

A partir de les seves parets i sortides en diverses altures armaven l’atac. Iniesta queia al mig a generar superioritat, deixant la banda el lateral. David Villa solia arrencar a la banda amb Fernando Torres per davant. Així és com es va guanyar l’Eurocopa del 2008, però a Sud-àfrica el Guaje va ser el més avançat i Pedro es va col·locar per davant de Sergio Ramos.

Un equip molt dinàmic i fluid que superava les cortines defensives rivals esglaonant-se amb la pilota i apareixent als espais. Control i possessió per desgastar el rival.

Eurocopa França 2016

L’epíleg d’un Del Bosque cansat i desgastat

Per a molts, Del Bosque hauria d’haver marxat després de l’estrepitosa eliminació en el Mundial del 2014, però a la Federació es va apostar per la seva continuïtat, ell mateix va intentar responsabilitzar-se de la reconstrucció i la selecció va seguir el seu lent declivi. Ho va fer, això sí, mantenint una idea de joc que ja no tenia jugadors tan brillants per plasmar-la. I allà hi va haver un dels grans inconvenients. L’edat els va fer perdre la velocitat d’execució i l’equip es va anar marcint sense remei.

En la fase de grups es va guanyar amb patiment a la República Txeca, es va golejar Turquia en un partit que va resultar ser un miratge i va caure davant la Croàcia de Modric en un fatídic partit que acabaria per determinar el torneig (Sergio Ramos, ja en declivi, va fallar un penal i Perisic, ja en el minut 87, va condemnar els espanyols a un encreuament desagradable). Això va oferir un enfrontament amb Itàlia a París. Malgrat que aquella Azzurra era ja menor, la va doblegar (2-0). Va ser l’epíleg ingrat d’un Del Bosque que potser s’hauria d’haver estalviat aquell últim disgust.

El torneig va estar marcat per la suplència de Casillas davant David de Gea, a qui Del Bosque va concedir la titularitat provocant situacions desagradables en la convivència de l’equip. Després van fer les paus, però ja era tard. Del Bosque, que no va obtenir respostes als mals de l’equip, va concloure la seva carrera com a seleccionador.

Mundial EUA, Mèxic i el Canadà 2026

El ‘futbol sapiens’ i una obra mestra contra França

Espanya arribava al Mundial com a candidata clara al títol, malgrat haver perdut la final de la Nations League a Alemanya l’estiu passat davant Portugal en els penals. No obstant, l’inesperat empat en el debut contra Cap Verd va rebaixar l’eufòria i va desencadenar les crítiques.

De la Fuente va detectar alguns contratemps i va prendre decisions d’entrenador. Va enllaçar una parella de centrals imprevista –Cubarsí i Laporte– i dos laterals que no eren a les travesses quan se’l va nomenar seleccionador –Pedro Porro i Cucurella–. Va asseure Pedri després del partit amb Portugal davant les dificultats d’encaix amb Rodri, i va ajustar el doble pivot amb la Pilota d’Or del Manchester City i Fabián. Va donar la batuta a Dani Olmo, dorsal 10 i un dels millors futbolistes d’Espanya en aquest Mundial, i davant els problemes físics de Nico Williams va apostar per Baena al costat esquerre. A Lamine li va anar donant temps per posar-se en forma i Oyarzabal va arribar convertit en un davanter de nivell mundial.

Sense extrems a què aferrar-se, va reciclar la selecció i la va convertir en l’equip menys golejat (un gol encaixat en set partits) i va aconseguir la pilota per domar portuguesos, belgues i, sobretot, la poderosa França dels quatre mosqueters. L’exhibició en la semifinal davant Mbappé i companyia va tornar Espanya a l’excel·lència que es va viure el 2010 en la cita de Sud-àfrica.

Eurocopa multiseu 2021

El millor moment de Luis Enrique

El 2020 s’havia de disputar l’Eurocopa, però la irrupció de la covid va obligar a posposar-la un any més. Es va disputar en diversos països, fins a 13 seus, inclosa Sevilla. Allà van jugar els de Luis Enrique els partits del seu grup, generant dubtes pels empats contra Suècia (0-0) i Polònia (1-1). La victòria davant Eslovàquia (0-5) els va classificar per enfrontar-se a Croàcia, a qui va derrotar en la pròrroga (5-3). Els quarts els van passar en penals contra Suïssa i a les semifinals van tornar a jugar-s’ho des dels 11 metres davant Itàlia. Espanya va merèixer guanyar en un agònic duel a Wembley, però la sort va ser esquiva.

Notícies relacionades

La Supercopa d’Espanya 2027 se celebrarà a Istanbul

Xavi, que et vagi bé

Aquella selecció va ser, potser, la més reconeixible com a equip de Luis Enrique, amb jugadors entregats a l’entrenador i a la seva aposta, en la pressió i sent verticals en atac. Va ser una Espanya carregada d’èpica –el porter Unai Simón va passar de dolent a heroi–, amb futbolistes allunyats de les estrelles mediàtiques del passat i que va tornar a enganxar els aficionats quan menys ho esperaven. Pedri, als seus 18 anys, va ser escollit el millor futbolista jove del torneig i posava cara a una nova era.

Aquest bon moment el va portar a situar l’equip en la fase final de la Nations League, que es va disputar a Torí l’octubre del 2021. Va eliminar Itàlia a semifinals (2-1) i va caure davant França (2-1) amb un gol de Mbappé en el minut 80 en què arrencava de posició irregular.