CONTEXT

Tot està escrit, allà dalt

El que l’univers ha viscut aquests dinou anys, des de la foto de Leo Messi amb Lamine Yamal, es pot explicar en funció del retrobament d’avui

H i ha una jugada que és paradigma i epifonema del joc d’Espanya, la del segon gol en les semifinals contra França. És un ballet en dinou moviments. Les passades, la majoria a dos o tres tocs, com a màxim, en el primer terç del camp i, després, la desmarcada d’Olmo a la medul·lar, que genera l’acció d’atac. No hi ha un intent en solitari del migcampista del Barça, sinó una centrada cap a Baena, a l’esquerra, que prova un xut que és interceptat per la defensa francesa. Ho torna a provar Rodri amb una altra centrada, a l’àrea, també refusada. Recuperació de la pilota a la frontal, jugada individual de Porro, paret amb Olmo, xut i gol.

"És com si França no hi fos", va dir Thierry Henry. Com si l’equip jugués contra fantasmes que miraven d’enterbolir la dansa. Un emblema del joc de la selecció que ha jugat millor a futbol en tota la Copa del Món, amb la confiança en un joc col·lectiu en el qual cada peça és una part de l’engranatge. Com diria Pasolini, el futbol és un llenguatge que es pot escriure en prosa (la combinació, la creació d’espais) o en poesia (el regat, el gol). El 0 a 2 d’Espanya contra França és un compendi enciclopèdic de poetes i prosistes.

Fem un breu viatge en el temps. Aquest equip que ara mereix tots els elogis va ser, quan es va saber la convocatòria de De la Fuente, objecte de crítiques furibundes per part de la premsa madrilenya. "És una burla al Madrid", va dir amb vehemència Tomás Roncero, que no entenia com no hi havia, entre els elegits, cap jugador merengue. "No entenc", va dir el periodista abrandat, "com és que Carvajal no està per damunt de Porro". Sense comentaris. Cap del Madrid (un fet insòlit) i, en canvi, més jugadors que mai provinents de l’emigració futbolística, passant, esclar, per nou catalans i vuit del Barça. Sense arribar a ser la marca de fàbrica blaugrana del 2010, aquesta Espanya és també deutora d’aquell estil, el de la Masia, amb tres o quatre titulars que són la medul·la de la selecció.

És aquí on neix el conflicte (o la trampa) sentimental. Molts catalans pensen que un triomf d’Espanya generaria un corrent nacionalista insuportable, amb tot de crits exaltats i celebracions kitsch. El futbol és política, agradi o no. "M’estimaria més que no guanyés", fan uns quants, a la manera de Bartleby. I n’hi ha que diuen: "¿Com pot ser que no animis un equip on juga un noi d’Estanyol, a tocar de casa?".

Notícies relacionades

I després, hi ha Messi. I tot el que significa. La famosa foto de la banyera (de l’Sport i de Joan Montfort, recordem-ho) ens parla de conjuncions astrals, del fat i del destí. Com escriu Ferrater Mora en parlar del determinisme, "tot el que hi ha hagut, hi ha i hi haurà està fixat per endavant, condicionat i establert, i no pot succeir res més del que ja està fixat, condicionat i establert per endavant". Tot el que l’univers, estrelles, planetes, muntanyes, mars, formigues i homes i dones han viscut aquests dinou anys, des de la foto, es pot explicar en funció del retrobament d’aquest diumenge entre Lionel i Lamine.

Tot estava escrit, allà dalt.

Temes:

Luis De la Fuente Ballet

Inicia sessió 0 Comentaris

Messi sospesa la retirada en una carta pòstuma al pare

Luca Hoek trenca fronteres inèdites