El tomàquet quàntic

Dimarts em vaig ficar al cap de Mariano Rajoy per veure l’Espanya-França. És tota una experiència, això d’infiltrar-se en una altra ment per veure futbol, una cosa semblant al que deuen sentir famosos com Brad Pitt, Jay-Z o Timothée Chalamet, a qui enfoquen les càmeres en el Mundial, però no et sabrien explicar què és el fora de joc.

Al principi, com a M. Rajoy, em costava entendre que la Roja fos de color blanc, fins que vaig veure Cucurella lluitant amb ungles i dents contra els rapers de França, i Rodri, dirigint el trànsit, amb els pantalons més amunt de la cintura –com jo mateix quan em banyo a Sanxenxo–, i vaig reconèixer quins eren els meus. Però les ganes d’animar amb tota l’espanyolitat es van desinflar en el minut 22, quan Lamine Yamal va provocar el penal que va portar al primer gol. Jo ja sabia que els catalans fan coses, ¿però aquests catalans també?

Notícies relacionades

Luca Hoek, la gran esperança adolescent de la natació espanyola: «He guanyat entre cinc i set quilos de múscul. Això es nota»

"L’error zero no existeix; ho intentem, però és impossible"

En el descans, la migranya rajoyesca em va fer canviar la mirada, com qui canvia de canal. Sense el filtre nacionalista espanyol, la passió cega es va retirar i va deixar pas a l’anàlisi crítica. Ara podia entendre que la selecció juga un futbol d’orquestra, en què els solistes llueixen en el conjunt, com quan Olmo es va treure una assistència de la màniga i Porro va marcar el 2-0.

Al meu cap, sent jo mateix, em vaig distreure pensant: ¿quina fruita hi ha de color vermell? Si algú va batejar l’Holanda de Cruyff com la Taronja Mecànica, aquesta Espanya podria ser el Tomàquet Quàntic, o la Síndria Orgànica. Perquè les bases del seu joc –sortida de pilota des d’enrere, pausa, un migcampista que mana, pausa, extrems oberts– és una evolució d’aquell futbol total que té mig segle i va aterrar a Barcelona. No és casualitat que Laporte i Rodri es fessin grans i savis en el Manchester City de Pep Guardiola, o que Cucurella, Cubarsí, Olmo i Lamine Yamal el mamessin en el Barça. El 2010, a Sud-àfrica, la tradició ja era la mateixa, i llavors algú es va inventar allò del tiqui-taca. Ara, mentre esperem la final contra l’Argentina de Messi –un partit que en clau blaugrana serà una muntanya russa d’emocions–, algú ja està buscant com dissimular novament aquesta herència.