Lamine posa la pedra

Primera part. El gol que val una història, o almenys la història d’aquest partit. Lamine va estar atent i amb el seu gest n’hi va haver prou per saber que tot començava a favor. Vaig sentir que l’equip ja estava guanyant. Oyarzabal va estar tan segur que semblava que ja podien seure a esperar que l’equip li digués que no a l’impressionant equip francès. Espanya jugava en espanyol, els francesos venien de la bonica sensació que eren tant com la potència de la Marsellesa. Mbappé semblava el futbolista de totes les línies, igual que Olmo, que és més que un mig volant. És curiós: Oyarzabal va marcar el penal, i després es va emportar el seu somriure pel camp, com si esperés una altra oportunitat. Se’l va veure celebrar el seu gol amb Unai i va donar gust sentir que els futbolistes continuen sent com nens. Dembélé no va voler saber res dels seus antics companys blaugranes quan, arribat el moment de dir adeu a la primera part, van voler explicar-li que ells també l’estimaven. De les coses que em van agradar quan el partit encara no deia res va ser l’aparició a la grada del gran actor Javier Bardem, aquesta vegada acompanyat del seu fill. Al pare se’l va veure preocupat. El partit era encara una incògnita que tirava per a França.

Segona part. Des que els francesos van perdre l’encert em vaig fixar en el nen que plorava. Al final del partit va tornar a aparèixer el seu rostre ple de plor. El seu pare el recollia com si estigués traient-lo de la desgràcia. Espanya va anar guanyant sobretot quan el segon gol va convertir l’equip en una espècie de talismà. Mbappé va trencar les formes. Xavi Hernández, dels grans vencedors de quan Del Bosque va guanyar el Mundial africà, mirava incrèdul. Xavi va parlar amb els seus companys d’aquella gesta, com si els digués: "¿No estarem somiant?". Va entrar Pedri i vaig sentir que entraven totes les Canàries esperant que ell guanyés els francesos. En la segona part va semblar com si el partit durés tres hores. Cucurella deia: "¡Vaja, hòsties!". I jo vaig sentir que la fúria estava guanyant definitivament els francesos. Del Bosque està en la història. L’home d’ara és De la Fuente. La font que raja i corre.