L’Argentina torna a patir però guanya Suïssa 3-1 i dimecres es jugarà el pas a la final ni més ni menys que contra Anglaterra

Patir s’ha convertit en un verb nacional a l’hora de disputar un partit. Es pateix al camp i a les grades, davant els televisors i a les pantalles instal·lades als carrers. El que els argentins anomenen la «cultura d’aguantar». S’aguanta amb la confiança que gairebé sempre hi ha una llum de victòria que parpelleja al final del túnel. L’Argentina no llueix ni es floreix al camp. Té una enorme tenacitat i el vent de la fortuna que bufa al seu favor. L’alegria li costa massa. Es fabrica amb suor i de vegades certa generositat arbitral que destil·la la sospita de beneficis celestials.

«L’Argentina sempre troba una figura que la salva», va dir el diari La Nación. El fantasma d’una possible decepció va planar sobre l’estadi fins que, al setè minut de la segona part de la pròrroga, Álvarez va aparèixer per primera vegada en el torneig. El mateix jugador de l’Atlètic de Madrid va reconèixer la dificultat de superar els suïssos. «Hauríem preferit guanyar-lo abans. Ho vam intentar fins al final, les coses es van complicar. Però sabíem que el gol arribaria. El grup està unit i molt fort. Ara a descansar i pensar en el pròxim. Queden dos partits».

Lionel Scaloni, l’entrenador, va cridar desmesurat bona part del partit. La calma li va arribar quan el rellotge de l’àrbitre João Pinheiro va marcar el final. «Vam patir. Sabíem que era un equip molt físic. No vam ser capaços de resoldre algunes situacions. Quan els van expulsar un jugador, vam poder atacar. Tenim coses a corregir, però això és històric», va dir. Scaloni va reconèixer que Anglaterra és un desafiament superior. «Ens trobarem amb un equip que juga molt bé».

Un partit amb sobresalts

Quan el cap d’Aleixs Mac Allister va posar l’1-0 als 10 minuts del primer temps, l’Argentina semblava controlar la situació sense sobresalts. No va ser així. Li va costar massa sostenir el resultat. Com ha passat al llarg del torneig. L’Argentina, assenyalava el diari esportiu Olé, és «un equip que sap en el seu interior que no va jugar bé, que no va saber aprofitar del tot Suïssa». Messi, aquesta vegada, «no tenia a mà la capa de superheroi». I el seleccionat depèn molt de la seva imaginació.

L’empat suís, als 22 minuts del complement, va ser el premi al seu esforç. Dan Ndoye va trencar la defensa argentina i va definir de manera inapel·lable davant el «Dibu» Martínez. Però cinc minuts més tard va començar veritablement un altre partit. Pinheiro li va treure la targeta vermella a Embolo per simulació. Havia rebut abans la groga i la seva expulsió va comprometre seriosament les aspiracions de Suïssa. Els plors d’Embolo a l’abandonar el terreny ho deien tot.

Notícies relacionades

El mont Ventor i la seva llegenda esperen les dones del Tour

"Faré volar Messi amb quatre bombes enganxades al meu cos"

Malgrat tenir un jugador de més, l’Argentina va tenir problemes per materialitzar aquesta superioritat. Mac Allister i Messi es van quedar amb les ganes de marcar. Els sud-americans van perdre alguns jugadors importants com Romero i Paredes. El desgast pesava als dos conjunts. La pròrroga va obligar a redoblar els esforços. I llavors va aparèixer Álvarez. «Ens té acostumats a aquests gols increïbles», va dir Thiago Almada. «El més important és que vam passar. Ho vam treure endavant». Després va arribar la tercera diana amb un contraatac letal. Va ser Martínez. Messi podria haver sigut Messi i era la seva novena diana. La ‘Pulga’ ho va celebrar com si fos un gol propi. Messi havia tingut un petit desacord amb l’àrbitre. «Feu-me bé i no em falteu al respecte», els va dir mentre la càmera captava el seu enuig. El capità va assistir Mac Allister en el primer gol i va arribar a les 10 jugades d’aquest tipus en la història dels Mundials, un rècord absolut més en el seu historial. Li toca dimecres una altra prova. L’ex Barcelona mai s’ha enfrontat amb Anglaterra. El xoc el posarà una altra vegada davant el mirall de Maradona. El que va passar a Mèxic 86 va ser una fita inesborrable. L’Argentina va tornar a guanyar a França 98. No obstant, Anglaterra es va imposar per la mínima diferència el 2002.

El triomf a Kansas va coincidir amb la notícia de la defunció als 89 anys d’Antonio Rattin, capità del seleccionat que va ser expulsat en el mundial de 1966 per l’àrbitre alemany Rudolf Kreitlein, justament davant els anglesos. Aquell episodi ha sigut un combustible de la rivalitat esportiva. Rattin es va negar a abandonar el camp per diversos minuts. «Animals», li van cridar. El futbol es barreja des d’aleshores amb la política. Els ecos de la guerra del 1982 per la possessió de les Illes Malvines no van fer més que amplificar aquesta combinació, com si es tractés de coses equivalents. Els aficionats prometen en els seus càntics «no oblidar» els «nois» que van morir en aquella tardor austral. Aquests cants van tornar a sentir-se la matinada de Buenos Aires i altres ciutats de l’Argentina durant la festa. El patiment i el plaer són part d’una moneda de dues cares que una altra vegada es va llançar a l’aire per caure del costat correcte.