No trenquis el meu pobre cor

Ni Coyote Dax ni el cap d’Esports d’aquest diari, Francisco (Paco) Cabezas, tenen ni idea que una tornada i una reflexió a X ressonen al meu cap des de fa 48 hores. Les mateixes que han passat des que una selecció argentina desbocada, entusiasmada i atrapada pel seu capità va aconseguir l’increïble en uns quarts de final d’aquest Mundial atípic. La coreografia d’aquest campionat no sembla feta per als que segueixen el pas de la cançó del cantant veneçolà. Tot va per lliure i es resol en els últims compassos, quan la força i l’estratègia ja gairebé no valen i el que t’empeny a continuar ampliant l’àlbum dels records del Paco –difícil però no impossible– te l’injecta Messi.

Notícies relacionades

«Som el millor equip del món i jugarem el partit més important de les nostres vides»

¿Què guanya Espanya si es corona campiona del món? De l’impuls al consum a l’efecte sobre les exportacions

Trenta-nou anys. Ho sabem tots, que portem celebrant-li mitja o tota una vida. Qui sap estar, liderar, acompanyar, abrigar, empènyer, atrapar, arrossegar, decidir i llegir els partits des d’aquesta calma que, després d’anys de professió, ja es permet que exploti en llàgrimes. El seu particular pel temps que m’hi d’estar, no m’hi vull encaparrar és una lectura tan positiva de la vida que hauria d’estar als manuals de pedagogia. Ensenyem els nostres nens i nenes a no donar res per perdut tot i que pintin bastos. Tot i que et cremi la pell. Tot i que, de sobte, sembli que t’exploten les carències i que aquestes vulguin guanyar. Tot i que ningú et cregui. Tot i que plogui sempre i et cali els ossos l’adversitat. Tot i que sembli que tot està escrit. Perquè pots corregir les faltes sobre la marxa. I, com aquest article, entregar-lo feliç i extenuada.

"Ja no hi ha més records de Messi", escrivia Cabezas al final de l’Argentina-Egipte. Una meravellosa sobredosi, li responia jo, amb la melancolia vestida amb la samarreta del Barça. El que no va poder ser. El que va ser. El que aquest futbolista ha sumat a un club del qual sempre se n’ha sentit part. I art, no diguem. La pena de perdre’l. L’alegria d’haver-lo tingut. Quan ja pica a la seva porta la retirada –tot i que els extraordinaris mamen d’altres pits, està comprovat– és inevitable que el cor es trenqui. Però quin últim ball, estimat.