Lamine abraça Cristiano

Aquest partit va néixer perquè Cristiano Ronaldo acabés la seva era com el Di Stéfano del segle XXI i perquè ell mateix ungís, sense voler-ho, el més important dels qui venen a fer-li ombra. Lamine Yamal el va abraçar, com si el comiat fos organitzat, i tot i que Cristiano (que no va fer res de particular) va mostrar ràbia com el seu penúltim talismà, es va donar per descomptat que aquesta abraçada és un símbol del passat i del futur del futbol.

La sensació que va donar el partit era que cap dels dos equips ignorava què els oferirien les jugades. Era un partit en l’aire, quiet al principi, i sempre dubitatiu, fins que va resultar evident que cap guanyaria fins que Lamine o Cristiano es fessin ressò de la ràbia que duien a dins. I ni l’un ni l’altre van ser capaços de mostrar el final de la ràbia, més evident en el cas del noi, tan diluïda com trist la de qui ara començarà el comiat.

Entre els fets propis d’aquest partit inoblidable hi ha l’instant en què el líder portuguès va simular una caiguda. Que Cristiano fos capaç de fer-se el mort en un escenari tan emblemàtic el va convertir uns segons en un jugador qualsevol, algú que no s’esperava lluint-se com qui, sent el primer i tot, no va poder donar a la jornada una abraçada de cavaller.

Notícies relacionades

Una jugada d’equip per a l’eternitat: Radiografia del gol de Ferran Torres que va fer Espanya campiona

Final de cicle per a Messi i potser Scaloni, però també per al poderós cap de la Federació Argentina de futbol

Perquè va ser, em fa l’efecte, un partit de cavallers i és una desgràcia que Cristiano no es posés a l’altura dels seus emblemes. La salutació de Lamine al mestre va ser un fet inoblidable, mentre que el comiat sense brillantor del millor dels portuguesos ara és un instrument sense música i un senyal de comiat doblement inoblidable: pel que va ser i pel que no va poder ser.

Van estar plegats, doncs, la llegenda i el futur en un partit que va començar com si no s’hi jugués. Vaig anotar en el minut 15 que encara no havien començat a jugar. Aquesta broma em va durar poc, però la realitat va ser que quan el partit se n’anava del tot va aparèixer Merino i va desfer el tancament. El partit tornava a començar i el qui va servir de centrada no era altre que Lamine Yamal, el Cristiano, el Messi, potser el Kubala, dels temps futurs.