"Mai havíem estat tan sensibles a la misèria ni, alhora, tan poc preparats per conviure-hi"

En aquests dies previs a Nadal, entre compres compulsives, despeses sovint innecessàries i una exhibició constant de luxe, no puc evitar preguntar-me què ens passa. Veig reaparèixer aquell repugnant mecanisme de defensa emocional, descrit -per l'Adela Cortina- ara fa 30 anys: l’aporofòbia. És un rebuig o por envers les persones pobres només pel fet de ser-ho.

Comprovem sovint la nostra disponibilitat econòmica, i -amb egoisme privat o per al nostre nucli íntim- aixequem murs. Sabem que l'aversió a qui no té gaire o no té res, no és neutra: debilita la cohesió social i ens empobreix moralment. L'aporofòbia no només fa mal a la víctima del menyspreu, sinó també a qui l'exerceix: ens deshumanitza.

En concret, potser defugim qui demana al carrer, o pensem que “s’ho ha buscat”, o bé associem la pobresa amb mandra, delinqüència o insuccés. I els populistes fan discursos que la criminalitzen. Penso que mai com ara no havíem estat tan sensibles a les injustícies o la misèria i, alhora, tan poc preparats per conviure-hi. Girem el cap i ens refugiem en el “i jo què hi puc fer?” per no sentir-nos incòmodes.

I el més greu -ara que Nadal dona "bon rotllo" sentimental- no és que ens atabali, sinó com la jutgem. Avui imaginava -i em fa esgarrifar- què es diria potser de mi si, de sobte, em quedés sense recursos. Tres propostes: Corregim estereotips i etiquetes sobre els pobres (el risc apunta a un 24%, a Catalunya); qualsevol persona -tingui més o menys recursos que jo, o cap- és “un altre jo”, i el "no veure'ls" no ajuda ningú, només n'amaga la "molèstia" que percebo.