"Avui, sovint ens relacionem més amb pantalles que no pas amb persones"

Les persones d'una certa edat -eufemisme per referir-nos a les persones grans- no podem evitar comparar la societat d’avui amb la de fa unes dècades. I, malauradament, hi ha canvis que ens entristeixen. No gosaria afirmar, però, que tot era millor abans. La medicina, la salut, l’esperança de vida, l’accés a la informació i al coneixement, la connectivitat, els drets civils, la igualtat social, la seguretat, la consciència mediambiental i les possibilitats d’oci i de viatjar són àmbits en què hem avançat indiscutiblement.

Tanmateix, no puc evitar sentir una certa nostàlgia quan constato que, en una època en què estem més interconnectats que mai i tenim més coneixements i possessions que mai, sembla que ens costi trobar la felicitat. L’ésser humà és social per naturalesa i necessita relacionar-se amb els altres. Malauradament, avui sovint ens relacionem més amb pantalles que no pas amb persones: treballem, comprem, ens comuniquem i fins i tot establim relacions a distància.

Per això, enyoro aquells temps en què moltes d’aquestes coses les fèiem cara a cara, sense dependre de dispositius electrònics cada vegada més sofisticats i que aviat queden obsolets. Quan semblava que sabíem trobar la felicitat en les coses senzilles, sense necessitar cada vegada més per sentir-nos satisfets. I, entre les conseqüències d’aquesta manera de viure, em preocupa especialment el creixement d’un egoisme desmesurat: cada vegada importem més nosaltres mateixos i menys els altres. "Jo, mi, me, amb mi": aquesta sembla ser, massa sovint, la filosofia imperant.

Però si el progrés ens ha de fer oblidar els altres, potser ens convindria aturar-nos a pensar cap on anem. Perquè, com diu el refrany, "entre poc i massa, la mesura passa".