"Redistribuir no és donar el que sobra"

Hi ha una qüestió que potser l’esquerra s’hauria de plantejar amb més honestedat: què significa realment la igualtat quan alguns militants d’aquesta mateixa esquerra han assolit una posició econòmica extraordinàriament privilegiada.

És evident que l’esquerra defensa que tothom pugui tenir una vida digna. I aquí apareix una paradoxa. Actors, directors de cinema, periodistes, intel·lectuals o polítics parlen sovint de ser d’esquerres malgrat pertànyer a una classe acomodada. Però potser la paradoxa és inversa: en alguns casos, la seva notorietat i posició econòmica també s’han construït al voltant del discurs polític que representen. La militància pot formar part del capital que el mercat acaba remunerant.

Des d’aquesta posició, defensar una redistribució elevada resulta relativament còmode. No sembla difícil acceptar deu punts més d’IRPF quan encara queda una vida d’absoluta comoditat. La pregunta és si mantindríem la mateixa generositat quan la redistribució afectés substancialment el nostre patrimoni. Perquè pagar més impostos no és renunciar a l’opulència.

La tradició d’esquerres que jo vaig conèixer entenia que l’opulència no podia ser normal mentre existís un sol pobre, i que la redistribució no havia de ser una almoina, sinó una manera d’apropar-nos materialment els uns als altres.

Potser no hi ha res més senzill que ser d’esquerres tenint diners: gaudir del privilegi i, alhora, de la legitimitat moral de denunciar-lo.