"Això de ser professor està molt bé, però som com un traster"

La paraula ja trontolla: "adjudicar". No reconèixer. Aquí ja veus com funciona l'ensenyament. Jo soc nova i, des de fora, tot es veu molt bé: poques hores, vacances..., però no es veu que el grau mitjà, almenys el que jo conec, és una guarderia encoberta. Alumnes que no hi volen ser estan ocupant una plaça que té un cost d'uns 6.000 euros o més, i no només ocupen la plaça sinó que desgasten el professorat i defugen el talent.

Les adjudicacions són com la ruleta russa: si ets funcionari i tens sort, no aniràs a parar a una hora de casa; sinó, és el que hi ha, i potser per anys. També passa que hi ha professors implicats que, després de cinc anys en el mateix centre, simplement es queden fora, sense plaça. Això, en una empresa privada, potser seria un ascens, però a la pública és un "fins aviat" i ves a saber on.

Així que sí, això de ser professor està molt bé, però té una quantitat de temes al darrere que no es veuen i que et fan sentir que, per molt bé que ho facis, sempre pots ser adjudicat..., o no. Som com un traster, on hi ha molt a dins per compartir, regalar i explicar, però potser no obren la nostra persiana. A més, hem de fer un màster, que és un requisit econòmic d'entre 1.500 i 9.000 euros, depenent de la universitat, més l'esforç que suposa cursar-lo, més unes pràctiques que, encara que treballis de professor, has de fer sense cap tipus de remuneració, compaginant-ho amb tot l'anterior i, de regal, el curs de novells interins. Tot un camí burocràtic per arribar, o no saber ben bé on.

I mentrestant, hi ha gent que va tenir la sort d'aprovar un examen d'un tema que dominava i que gaudeix d'una estabilitat laboral molt superior, sovint per damunt de l'experiència laboral acumulada. Per sobre de tot prevalen els galons i no les raons. I després fem vagues. Si mirem des de dins, hi ha molt a remoure. Per això hi ha persianes que, quan bufa el vent, fan soroll.