"Un refugi climàtic a Lleida, si no fos que la font no funciona"

Benvolgut paer en cap de Lleida, senyor Fèlix Larrosa, li escric perquè fa dies que cerco un refugi climàtic a prop de casa. A la plaça de Catalunya en tenim un que podria ser un espai ideal: un lloc on els infants juguen quan surten de l’escola, la gent gran seu als bancs, es prenen cafès als bars propers… Un racó viu i acollidor, ara convertit en un lloc solitari on només hi acudim els nostàlgics.

La causa és un petit gran detall: a la cantonada de la plaça hi ha una font preciosa, però, malauradament, les obres en van trencar un costat i, a dia d’avui, encara no s’ha reparat. El pitjor de tot, però, és que ja no hi brolla aigua. No en conec els motius. Potser s’ha endarrerit algun pagament, malgrat que els lleidatans paguem els nostres impostos puntualment i, si no ho fem, se’ns carrega un recàrrec. O potser, senzillament, fa temps que ningú de l’ajuntament passa per aquest raconet de ciutat i no n’era conscient. Sigui com sigui, fa molt que la nostra estimada font no funciona, i allò que podria ser un espai fresc i agradable per suportar la calor s’ha convertit en un indret trist i desèrtic. El convido a venir una tarda, a prendre un cafè (convido jo) i li mostraré el que ens estem perdent tots els lleidatans.

També aprofito per recordar-li que el diumenge 12 de gener, vaig contribuir a publicar una llista que ocupava una pàgina sencera del diari Segre parlant de les dificultats que tenim les persones amb mobilitat reduïda -grans i joves que anem amb cadires de rodes, caminadors o altres ajudes que ens faciliten la vida-. La ciutat, per contra, sovint no ho fa gens fàcil.

Ens vam trobar al 30è aniversari dels Castellers de Lleida, el mes d'abril, i va ser vostè mateix qui se'm va adreçar. Em va dir que havíem de parlar, que truqués a l’ajuntament i demanés hora amb alcaldia. Ho he fet dues vegades, però no he rebut cap resposta. Només aquelles paraules habituals: “Ja us trucarem”. No sé si hi ha una llista d’espera molt llarga o si potser només va ser una manera de quedar bé. Tant de bo no sigui que aquest col·lectiu (gent gran, persones amb cadires de rodes, caminadors…, fins i tot cotxets de nadons) no siguem prou importants per ser escoltats.