"De sis lectures obligatòries de literatura catalana a segon de batxillerat, només una té nom de dona"

Cada any surten les sis lectures de la modalitat de literatura catalana a segon de Batxillerat. Enguany, aquest és el llistat: 'L’alegria que passa', de Santiago Rusiñol; 'El poema de la rosa als llavis', de Joan Salvat-Papasseit; 'Laura a la ciutat dels sants', de Miquel Llor; 'Antígona', de Salvador Espriu; 'Bruixa de dol', de Maria-Mercè Marçal i 'El cafè de la granota', de Jesús Moncada. Què és el què es repteix any rere any? De sis noms, només un té nom de dona. I és que en la modalitat de literatura castellana també.

Quan penso que avancem en igualtat, ens trobem amb aquesta realitat, que de sis noms, només li dediquen un espai a una escriptora. Així, l'alumnat adolescent no podran conèixer noms d'escriptores, perquè no s'han afegit al llistat. I si mirem una mica més enllà, quantes vegades se li ha dedicat tot un any a una escriptora? Poques. Per què continuem amb aquesta dèria de recordar únicament figures masculines? Per què no trenquem el sostre de vidre d'una vegada?

Volem que l'alumnat conegui únicament els grans noms amb nom d'home de la cultura? O potser volem començar a canviar la història i que es coneguin quines dones van signar obres de la literatura universal?