"No entenc tanta disbauxa i insensibilitat cap a l’alumnat i les famílies"

Degut a les honestes reivindicacions del col·lectiu del professorat pel que fa a la defensa de la qualitat de l’escola pública i, per què no, a les seves demandes laborals veig que aquestes han sortit de mare fins a límits innecessaris. Abans, però, vull presentar-me. He exercit de mestre des del curs 1978-1979 fins al curs 2021-2022. En total 44 cursos de docència en un barri, Roquetes, del districte de Nou Barris de la ciutat de Barcelona.

Recordo que, des del principi, els meus companys i jo vam apostar per organitzar sortides escolars i colònies perquè el dret al coneixement i als valors educatius es forgés no només acadèmicament sinó també socialment. No va ser gens fàcil convèncer a una part de la població perquè deixessin anar de colònies o bé a algunes sortides als seus fills i filles. Tampoc ho va ser el seu cost econòmic, evidentment. Fèiem anar la imaginació per tal de subvencionar a tothom que ho necessités. Quin goig em fa recordar aquells moment i com ho valoren, actualment, els alumnes que en van gaudir.

I, de reivindicacions i de vagues n’he viscut tantes que ja he perdut el compte. Sempre a favor de la qualitat de l’escola pública, és clar! I, actualment, en un tres i no res, les reivindicacions s’han convertit en un desafiament que atempta contra els drets dels escolars i, per què no, de retruc, contra les entitats i el personal de les cases de colònies i albergs. Em pregunto, per què la lluita la convertim en l’afligiment de tants infants i adolescents i, alhora, en una angoixa latent de les persones que viuen d’aquestes tasques? És que el que abans ho defensàvem com una necessitat, ara, per una lluita mal ordida, en rebutgem la seva efectivitat?

De veritat, no puc entendre de cap manera, com a pedagog que sóc, tanta disbauxa i insensibilitat cap a l’alumnat que és qui ho pagarà i cap a les famílies, després de tants anys de compartir amb elles i ells els reptes educatius i econòmics dels diferents projectes educatius existents. I després, què? Quan s’intenti recuperar les programacions de sortides i colònies escolars, com podreu convèncer, sobretot a una tipologia de famílies, de la conveniència d’aquestes?

Realment, no puc entendre-ho. Quina llàstima!