"Em sento afortunada per haver marxat de Barcelona"

Volia escriure sobre el perquè hem deixat Barcelona ara fa un any i mig. Sóc barcelonina fins al moll de l'ós, del barri del Clot. Quan em vaig casar, al 1998, no vam poder seguir vivint al nostre barri degut a la increïble pujada de preus dels pisos per les Olimpíades de 92 i vam marxar a l'extrarradi de llavors, concretament a Mollet. Va ser un motiu purament econòmic, i després de cinc anys vam poder tornar a Barcelona.

Ara, amb 54 anys marxo de la meva ciutat, on he nascut, també els meus fills, hi viuen els pares i tots els records d'escola, institut i universitat són allà. Hem anat a viure al Maresme, a Teià, mar i muntanya, prop de Barcelona però prou lluny per no viure i veure com està actualment la ciutat. Em fa molta pena i vergonya com està de bruta, deixada, maltractada pels ciutadans i pels governants.

Marxo per la brutícia, pel soroll, pels nouvinguts que no s'adapten a les normes comunitàries d'aquí. Sento que ens han expulsat, literalment. Aquí no he de pagar un aparcament pel cotxe, aparco davant de casa. L'aigua és més barata. El gimnàs municipal és més barat. El silenci i la pau és impagable. Salut mental. La gent és bona gent, ens saludem pel carrer. No hi ha papers a terra, no hi ha contenidors d'escombraries plens a vessar o amb tot el seu contingut a terra.

Això sí, no és tot perfecte doncs cada dia fem caravana per entrar a Barcelona, perquè les vies d'entrada ja no són adequades pel volum de vehicles d'ara, no s'ha modificat ni millorat res. Això sí, no tothom ho pot fer. Em sento afortunada. Penso que hem fet el millor que podíem fer. Què en penseu?