Xusa Serra, tanatòloga: «Dir a un nen que algú ‘se n’ha anat’ pot confondre’l: cal dir que ha mort»

Els ensenyem a llegir, a menjar bé, a travessar el carrer o a demanar perdó. Però quan apareix el dol, moltes vegades improvisem. Inventem estrelles, cel o viatges llargs perquè tampoc nosaltres sabem sempre com sostenir aquesta conversa sense trencar-nos.

En aquest episodi de Sobre (viure) a la criança parlem de pèrdua, de comiats, de por, de fills que pregunten molt abans del que esperem i d’adults que, fins i tot volent protegir-los, de vegades els estalviem una veritat que tard o d’hora hauran de comprendre.

La paraula que més ens costa dir

Per abordar aquest tema ens acompanyen Sofía Dengra, psicòloga especialista en processos de dol, pèrdues i benestar emocional, i col·laboradora de l’Associació Aves, i Xusa Serra, infermera, antropòloga, tanatòloga i autora d’El libro de la buena muerte’ i de ‘Y yo también moriré’.

Una de les primeres idees que apareixen en la conversa és tan senzilla com difícil: cal utilitzar la paraula «ha mort». Dengra explica que fins i tot els nens molt petits perceben la falta de vida en un cos, tot i que no comprenguin encara tota la seva transcendència. Per això, un ocell mort al carrer pot ser una ocasió per parlar, amb naturalitat, del que significa morir.

Serra insisteix que els nens petits són molt literals. Dir que algú «se n’ha anat» pot generar confusió, perquè anar-se’n també significa poder tornar. Per això, les expertes recomanen parlar amb veritat, amb paraules concretes i adaptades a l’edat, sense afegir detalls que no puguin comprendre o que no necessitin saber.

«¿Tu també et moriràs?»

A partir dels sis o set anys, els nens comencen a entendre millor que la mort és irreversible. Però abans ja poden fer preguntes difícils. Quan arriba el temut «¿tu et moriràs?», Dengra proposa tornar primer la pregunta: «¿I tu què creus?». No per esquivar la resposta, sinó per entendre quina inquietud hi ha darrere.

Després toca respondre sense mentir: sí, tots ens morirem. Però amb una frase que acompanya i no abandona: «Espero fer-me molt gran». La diferència importa. No podem prometre que res dolent passarà, però sí que podem transmetre desig, cura i presència: «Espero viure molts anys per cuidar-te».

L’episodi també aborda una de les morts més difícils d’explicar: el suïcidi. Serra defensa que no s’ha d’ocultar, tot i que sí que s’ha d’explicar sense detalls sobre com. És important deixar clar que no és culpa del nen ni de ningú, i que és preferible que ho sàpiga per una persona que l’estima i pot acompanyar-lo, abans que assabentar-se’n per tercers o anys després sentir que el van mentir.

Acomiadar-se també forma part de cuidar

Un dels grans dubtes de les famílies és si els nens han d’anar al funeral, al tanatori o veure el cos d’una persona estimada. Dengra recorda que durant segles la mort va formar part de la vida familiar: els nens eren a prop, veien els adults cuidar, plorar, acomiadar-se i acompanyar.

Serra matisa que no es tracta d’obligar, sinó d’explicar bé què trobaran, com pot estar la família i quines opcions tenen. Hi ha nens que hi volen anar perquè hi van tots, d’altres que necessiten acomiadar-se i d’altres que prefereixen fer-ho d’una altra manera. L’important és que no quedin exclosos d’un procés que també els afecta.

Totes dues coincideixen que els nens necessiten adults disponibles. Si una mare o un pare estan desbordats, convé que hi hagi una altra persona pròxima que pugui acompanyar el nen, sortir amb ell si ho necessita o ajudar-lo a posar paraules al que està veient.

L’escola davant la pèrdua

L’escola també té un paper clau. Quan un nen perd un familiar pròxim, Dengra remarca que la notícia s’ha de donar al més aviat possible i en un espai adequat, mai al carrer, al cotxe o de qualsevol manera. Una persona de la família, juntament amb algú del centre, pot comunicar-ho en un lloc tranquil i protegit.

Serra recorda que les escoles haurien de treballar la mort abans que passi una tragèdia. Perquè en algun moment passarà: la mort d’un avi, d’un pare, d’una mare, d’un professor o fins i tot d’un alumne. Si el dol s’ha pogut parlar abans, la comunitat educativa tindrà més eines per acompanyar.

Quan mor algú del centre, les expertes defensen la importància de fer un ritual o un homenatge col·lectiu. No es tracta només d’acomiadar-se, sinó de permetre l’expressió emocional i de detectar després quins nens necessiten més acompanyament.

El vincle que es manté

L’episodi també reflexiona sobre com viuen certs dies els nens que han perdut una mare o un pare. En dates com el Dia del Pare o el Dia de la Mare, Serra recorda que una persona morta no desapareix del tot de la vida d’un nen. Físicament no hi és, però el vincle pot continuar de moltes maneres.

Potser encenent una espelma, preparant el seu menjar favorit, portant-li flors, escrivint-li una carta o fent un dibuix. Dengra ho resumeix amb una idea poderosa: cuidar més enllà de la vida. Perquè quan algú mor, mor el cos, però no necessàriament tot el que ha deixat en nosaltres.

Notícies relacionades

Abordar el dol des de la lectura: set llibres que reflexionen sobre el tema

Polèmica en la selectivitat basca: desenes de zeros en eusquera entre alumnes d’escoles amb ensenyament en castellà

En una conversa que emociona i obliga a mirar-nos com a mares i pares, parlem de com acompanyar els nostres fills quan la vida es trenca. I potser la resposta no rau a evitar-los el dolor, sinó a sostenir-lo amb ells, amb paraules clares, presència i amor.

On veure i escoltar ‘Sobre (viure) a la criança’

Podràs escoltar ‘Sobre (viure) a la criança cada diumenge a les principals plataformes de pòdcast: Spotify, Ivoox, Apple Podcast, Podimo, Amazon music i Youtube.