“Pots tenir capacitat per pagar el lloguer i, tot i així, quedar-te sense pis”: la competició invisible que converteix molts candidats en ‘no llogaters’

Cada vegada més persones poden assumir un lloguer i, tot i així, no aconsegueixen llogar. És aquí on apareix la figura del ‘no llogater’: persones amb capacitat per llogar que, senzillament, no aconsegueixen accedir a un habitatge. Això té una explicació. En un mercat amb poca oferta i molta demanda, accedir a un habitatge s’ha convertit en una competició “invisible”: desenes de candidats opten al mateix pis i el procés de selecció es converteix en una barrera addicional d’accés.

Jorge, de 35 anys, és un d’aquests casos. Durant 15 anys va poder viure a Barcelona. Allà hi tenia la seva vida i els seus amics. Però quan es va acabar el contracte de lloguer, el seu company de pis va decidir marxar i ell va començar a buscar una alternativa. Va escriure a anuncis de tot Catalunya. A Barcelona, explica, moltes vegades ni tan sols li responien. “Fora, com a mínim, algú agafava el telèfon”.

Finalment va marxar de Barcelona amb el que duia posat. Va vendre els mobles perquè al nou habitatge que va aconseguir no hi havia espai i perquè tampoc sabia quant de temps s’hi quedaria. Va acabar traslladant-se a un poble on no coneixia ningú. “No era el pla, era l’únic que sortia”, assegura.

“El pitjor no és el preu, és que ja ni et planteges quedar-t’hi. Jo vaig assumir que me n’havia d’anar abans fins i tot de començar a buscar”, explica Jorge sobre Barcelona. I afegeix una frase que resumeix el desarrelament que pot provocar la situació actual: “Barcelona era casa meva”.

Qui són els no llogaters?

Poder assumir un lloguer no sempre significa aconseguir llogar un habitatge. La falta d’oferta fa que diverses persones solvents competeixin per un mateix pis i que, a més del preu, entrin en joc altres filtres en la selecció. És en aquest espai entre poder pagar i aconseguir que et lloguin un habitatge on apareix la figura del ‘no llogater’. El cas de Jorge il·lustra precisament aquesta realitat.

Les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostren la dimensió del problema. El 7,6% de la població de 16 anys o més va buscar habitatge durant el 2025 sense arribar a canviar de residència. Entre els qui no ho van aconseguir, un 6,6% va assenyalar que no reunia les condicions exigides per accedir a la compra o al lloguer, com ara les nòmines, els contractes laborals o altres garanties. El preu continua sent, en qualsevol cas, una barrera important: gairebé set de cada deu d’aquestes persones van assenyalar l’excés de cost com el principal motiu.

Entre els joves, la situació és encara més evident. El 44,3% de les persones d’entre 26 i 34 anys encara vivia amb els seus pares el 2025 i gairebé la meitat dels qui continuaven a la llar familiar assenyalava que no es podia permetre comprar o llogar un habitatge.

Les estadístiques reflecteixen amb claredat aquestes barreres, però capten pitjor aquesta altra realitat: la dels ‘no llogaters’, persones que sí que poden assumir un lloguer i que, tot i així, queden fora una vegada i una altra davant d’altres candidats.

Un altre cas és el de Mario Jesús i Magalí, una parella d’entre 30 i 35 anys que va arribar a Espanya amb permís de treball i estalvis suficients per pagar més d’un any de lloguer. Podien assumir el lloguer, però no aportar l’historial laboral i les garanties que se solen valorar en el procés de selecció. “Podem demostrar que tenim els diners, però ens demanen nòmines, avals o garanties que algú que acaba d’arribar al país no pot tenir”, expliquen. “El frustrant és que no és una qüestió de poder pagar el lloguer, sinó de no complir amb el perfil que s’exigeix per accedir-hi”.

Quan accedir a un lloguer exigeix superar un filtre

L’explicació, segons els experts, és en un desequilibri que fa anys que s’agreuja: hi ha més demanda d’habitatge i menys oferta disponible. Llàtzer Puigpelat, CRO de Vivara, apuntava precisament a aquest problema en una entrevista publicada per El Periódico: “Tenim menys habitatges disponibles per a més demandants”. Segons les dades que manejava la companyia, l’oferta s’havia reduït un 33% entre el 2019 i el 2024 i un altre 5% durant el 2025, mentre que cada habitatge que surt al mercat pot rebre més d’un centenar de sol·licituds.

La tensió tampoc desapareix necessàriament quan es limita el lloguer. La regulació pot contenir els preus, però, si l’oferta continua sent insuficient, un mateix habitatge pot continuar concentrant una demanda molt elevada. Canvia el preu al qual es competeix, però no desapareix la dificultat d’accés.

Amb diversos candidats solvents per a un mateix habitatge, el procés de selecció adquireix cada vegada més pes. La estabilitat laboral, el nivell d’ingressos, els estalvis, les garanties o la composició de la llar poden convertir-se en factors decisius. El filtre deixa així de separar simplement qui pot pagar de qui no pot: comença a ordenar persones que, en molts casos, tenen capacitat suficient per assumir el lloguer.

Un autònom amb bons ingressos, una persona acabada d’arribar al país, algú que acaba de canviar de feina o una família amb una estructura d’ingressos menys convencional poden tenir capacitat per assumir el lloguer i, tot i així, trobar més dificultats per acreditar-la amb els requisits que tradicionalment se sol·liciten.

Un cas que reflecteix aquesta tensió entre oferta i demanda és el de Pelayo i Blanca, una parella amb dos fills, de nou i cinc anys, que viu de lloguer des de fa anys i els dos membres de la qual treballen per compte d’altri. Asseguren tenir ingressos estables i haver pagat sempre el lloguer sense problemes. Quan s’acabi el seu contracte, però, no tenen garantit poder continuar al mateix barri.

La seva intenció és continuar-hi perquè els seus fills hi tenen l’escola, els amics i tota la seva vida. Però l’escassetat d’oferta i l’augment dels preus han posat en dubte aquesta continuïtat. “Som una família que hauria de poder llogar sense problemes, però la realitat és que podem acabar havent de canviar tota la nostra vida perquè no trobem habitatge”, expliquen.

Un problema també per al propietari

El fenomen dels ‘no llogaters’ no es pot entendre sense mirar l’altra banda del contracte. Espanya té un parc de lloguer molt atomitzat i una gran part dels habitatges està en mans de petits propietaris. Des de Vivara assenyalen que el 90% dels habitatges de lloguer pertanyen a propietaris particulars, sense una estructura jurídica al darrere.

Per a molts d’ells, llogar implica assumir riscos i gestionar contractes, incidències, impagaments o qüestions legals sense comptar amb una estructura professional. Aquesta percepció del risc pot traduir-se en més exigències a l’hora de seleccionar el llogater. I, en un mercat amb molta demanda, el propietari té capacitat per escollir entre nombrosos candidats.

Puigpelat explicava a El Periódico que “quan un propietari decideix no llogar, no està prenent una decisió política. Està planificant una decisió econòmica molt racional”. La companyia considera que augmentar la confiança dels propietaris pot contribuir a recuperar l’oferta. “Nosaltres busquem generar confiança perquè hi hagi més pisos de lloguer”, assenyalava el seu CRO.

Eina gratuïta per revisar contractes de lloguer

Hi ha una altra barrera menys visible: la informació. Quan finalment apareix un habitatge, el candidat acostuma a haver de prendre una decisió ràpida. I no sempre disposa dels coneixements necessaris per saber si totes les condicions del contracte s’ajusten a la normativa.

En aquest context, Vivara acaba de llançar un revisor gratuït de contractes de lloguer que permet detectar possibles errors, clàusules absents, riscos o qüestions relacionades amb la fiança i l’actualització del lloguer. L’eina analitza el contracte a través de 24 preguntes i genera un informe amb recomanacions.

La companyia assegura, a més, que el sistema incorpora les particularitats normatives de cada comunitat autònoma i que l’anàlisi es realitza directament al navegador, sense captar ni enviar les dades personals de les parts a un servidor. “Una intel·ligència artificial generalista és un bon punt de partida, però no és l’instrument adequat per validar un contracte de lloguer”, sosté Puigpelat.

La paradoxa del mercat del lloguer actual és que una major capacitat econòmica no sempre resol el problema d’accés. Mentre l’oferta continuï sent insuficient davant de la demanda, hi haurà persones solvents que continuaran quedant fora. Augmentar l’oferta i generar confiança entre propietaris i llogaters es converteix així en una part fonamental per reduir aquesta bretxa.

És precisament en aquest àmbit on Vivara situa la seva aposta per la professionalització del lloguer: acompanyar propietaris i llogaters, reduir incerteses i facilitar una relació més segura entre totes dues parts.