Les llars ingressen un 5,2% més que el 2007 davant el 29% de mitjana de l’OCDE

Espanya ha necessitat setze anys per recuperar la renda real disponible per habitant que tenia abans de la Gran Recessió, la crisi econòmica i financera mundial iniciada entre 2007 i 2008, considerada la més greu des de la Gran Depressió dels anys trenta. Des d’aleshores, la recuperació ha cobrat força, però a menor ritme que els seus homòlegs europeus: les llars han guanyat un 5,2% davant el 16,9% dels Vint-i-set i el 29,8% del conjunt dels països agrupats per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE).

La bretxa continua sent enorme, segons una anàlisi elaborada pel Centre Ruth Richardson, a partir de dades de l’OCDE. Espanya se situa per sota de la mitjana de totes les economies avançades, tant la Unió Europea, el G-7 com els 38 països que agrupen l’OCDE. ¿Per què Espanya no aconsegueix tancar la bretxa al mateix ritme que la resta de les economies avançades?

Santiago Calvo López, doctor en Economia i professor d’Economia Pública i Mètodes Cuantitatius a la Universitat de les Hespèrides, atribueix la lenta recuperació a dos factors: una sèrie de xocs econòmics que han restat creixement a les llars i les dinàmiques de productivitat al país.

A aquest ritme, és complicat que Espanya arribi al nivell de renda mitjana de la UE", manifesta l’economista. "Per arribar-hi, ha d’efectuar-se un canvi de model productiu, i fer diverses reformes estructurals", afegeix. "Ara sembla que la política no té aquesta intenció. El que veiem és que les dinàmiques polítiques no acompanyen les dinàmiques econòmiques del país per tancar aquesta bretxa", conclou.

Successió de crisi

Des del 2007, les llars espanyoles han afrontat una successió de crisis econòmiques que ha minvat el seu poder adquisitiu. La primera va ser la Gran Recessió, desencadenada per l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera internacional el 2008. Pocs anys després, entre el 2011 i el 2012, la crisi de deute sobirà de la zona euro va tornar a colpejar amb especial intensitat Espanya i altres països del sud d’Europa, com Portugal, Itàlia i Grècia. Calvo recorda, a més, que aquests episodis van tenir un impacte menor en economies com les d’Alemanya i França, per la qual cosa constitueixen només un dels factors que expliquen la bretxa que Espanya encara manté respecte als seus socis comunitaris.

No obstant, també adverteix que, per reduir la bretxa amb la Unió Europea i l’OCDE, no n’hi haurà prou amb continuar creant ocupació, sinó que serà necessària una reforma estructural. "Mai havien treballat tantes persones a Espanya", explica. Segons l’última dada disponible de l’Enquesta de Població Activa (EPA), el nombre d’ocupats va augmentar en més de 4,1 milions entre el pitjor trimestre de la crisi sanitària provocada per la Covid i el segon trimestre de l’any en curs. "En els últims anys ha millorat la productivitat per ocupat, però treballem menys", afirma. Segons el seu parer, "a Espanya li està costant créixer al ritme de la resta de la UE", en part perquè una proporció significativa dels nous llocs de treball no és a temps complet ni es concentra en activitats d’alt valor afegit.

A aquesta situació se sumen la fiscalitat i l’evolució dels preus a Espanya. Tot i que els salaris han registrat augments nominals des del 2007, part d’aquesta millora del poder adquisitiu s’ha vist absorbida per la inflació i per l’increment de la càrrega de l’IRPF. L’expert atribueix aquest efecte, en part, que els trams, mínims i deduccions de l’impost no s’han actualitzat plenament en línia amb la inflació, cosa que genera una progressivitat en fred. Calvo explica que aquesta combinació ha limitat la repercussió de la creació d’ocupació i de la millora d’alguns indicadors econòmics, com el PIB, sobre la renda real de les llars. En altres paraules, el creixement de l’economia no s’ha traduït amb la mateixa intensitat en un augment de la capacitat adquisitiva de les famílies.

Polítiques d’austeritat

Les llars espanyoles han travessat aquestes diferents etapes econòmiques sota els tres governs que han presidit la Moncloa des de l’inici de la Gran Recessió. José Luis Rodríguez Zapatero va afrontar l’esclat de la crisi, mentre que Mariano Rajoy va assumir el poder en un context marcat per les seves conseqüències i va haver de gestionar, a més, la crisi de deute sobirà europeu. Les polítiques d’austeritat, incloses les retallades en algunes prestacions i serveis públics, van contribuir a deteriorar encara més la renda de les llars, especialment el 2012.

A partir del 2014, Calvo relata que les dades van experimentar una recuperació que es va prolongar fins a l’any 2018, en vigílies de l’etapa de Pedro Sánchez. El mandat de Sánchez, segons l’economista, pot dividir-se en tres fases: el creixement previ a la crisi sanitària, el rebot del consum el 2021, gràcies a l’estalvi acumulat durant la quarantena, i la crisi inflacionària del 2022, marcada pel fort repunt de l’energia després de l’esclat de la guerra a Ucraïna.

La crisi inflacionària va portar el Banc Central Europeu (BCE) a encadenar deu pujades consecutives dels tipus d’interès, que van augmentar en 450 punts bàsics entre juliol del 2022 i el setembre del 2023. El tipus de la facilitat de dipòsit, una de les principals referències de la política monetària, va arribar al 4%, cosa que també va encarir les hipoteques variables i la resta del crèdit.

Creixement demogràfic

Notícies relacionades

D'experimentar amb la IA a transformar el negoci: el nou repte de les pimes

Defensa elevarà un 22% la inversió en els seus grans programes i obrirà el repartiment a més empreses

A aquest factor s’hi va sumar també el fort creixement demogràfic dels últims anys. Espanya va arribar per primera vegada als 49,8 milions d’habitants l’1 de juliol d’aquest any, segons l’última dada de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). En termes interanuals, la població va augmentar en 444.205 persones.

Tot i que la incorporació de nous treballadors ha contribuït a impulsar el PIB i la renda afegida, els guanys s’han de repartir entre un nombre cada vegada més gran de persones. Aquesta dinàmica ajuda a entendre per què l’avenç del PIB no sempre es tradueix en una millora equivalent de la renda de les llars. L’augment de la població pot impulsar el PIB agregat, però el seu efecte sobre el PIB per habitant depèn que la producció creixi més que el nombre de residents. "El creixement de la població eleva la producció total, però també dilueix els seus efectes quan es calculen en termes per càpita", conclou el doctor en Economia.