Deixin respirar el Raval

Vaig iniciar després una diàspora, de la qual no vaig tornar fins a 20 anys després. En incursions llampec, anava traient la impressió que el Raval perdia els seus contorns patibularis per reinventar-se en una barreja de disseny extramurs i melting pot. El 2021, quan em vaig retrobar trepitjant Barcelona dia sí, dia també (amb les seves nits...), vaig comprovar amb emocions trobades que el Raval em recordava més a un suburbi de Bombai que a la llegenda canalla de tota la vida. La meva.

Quan jo residia a Nova York, molts amics que venien a visitar-me m’envejaven la poderosa "experiència multicultural". Diguem que quan estàs de vacances agrada sortir al carrer i sentir parlar més idiomes dels que al cap hi caben. Una altra cosa és de dilluns a divendres, quan vas a treballar o al contrari, i no estàs per a cosmopolitismes. O costen més. En fi. Que porcions senceres d’aquesta ciutat amenaçaven i amenacen de dissoldre’s com terròs de sucre no en una amalgama cultural més rica i més àmplia, sinó en un caos de desconfiances, exclusions o una cosa pitjor. Ja ho saben.

Cordialitat humana i convivència

¿Quina cavalleria ve al rescat de la cordialitat humana? ¿Quina força de xoc és la primera interessada a promoure la convivència? No falla: la restauració. El Gremi de Restauració de Barcelona ha fet més per mantenir la ciutat viva, vibrant, acollidora i a més confiada a ser capaç de mantenir la personalitat i l’estil, passi el que passi i vingui qui vingui, que molts presidents de la Generalitat i gairebé que cap alcalde.

Notícies relacionades

El Banc d’Espanya estima que el 2028 es lliuraran més de 140.000 habitatges, la xifra més alta en 17 anys

Natalia Lara, assessora financera: «Multiplica el teu sou per 0,5. Aquesta és la xifra màxima que hauries de gastar en despeses fixes com el lloguer i els subministraments»

¿De veritat que les mateixes autoritats que no encerten a garantir la seguretat d’un barri han d’aferrar-se amb impostos, multes, inspeccions i travetes de tot tipus als que posen el cos i el negoci perquè el Raval continuï sent un lloc al qual anar, no del qual fugir? ¿No se n’han adonat l’esquerra caviar o l’esquerra botifarra que hi ha vida intel·ligent i exigent més enllà de Sant Jaume?

Fa pensar que la desigualtat social entre propietaris i inquilins (no para d’aguditzar-se i créixer gràcies a les catastròfiques polítiques d’habitatge de les ja esmentades esquerra caviar + esquerra botifarra...), marqui la diferència entre la vida i la mort dels negocis. Ja cal tenir casa pròpia fins i tot per poder treballar de sol a sol, sense treva, sense pausa i gairebé sense dies festius (excepte a l’hora d’esmorzar, mira tu: un altre indici d’extinció de la classe obrera). Si Terenci Moix aixequés el cap... de Juan Marsé, ja millor ni en parlem.