L’exportació de roba utilitzada i residu tèxtil es quintuplica en una dècada a Espanya

Sense anar més lluny, aquest mes de juliol ha entrat en vigor una llei europea que prohibeix a les grans empreses del sector (a partir del juliol del 2030, també hauran de fer-ho les mitjanes) destruir la roba, calçat o complements que no hagin pogut vendre. Segons dades de la Comissió Europea, així és com acaba entre un 4% i un 9% de l’excedent tèxtil cada any, cosa que equival a 5,6 milions de tones d’emissions de CO₂ anuals. Acabar amb aquesta pràctica –afirma aquest organisme– implica promoure la reutilització i el reciclatge.

Malgrat tot, la cosa no és tan simple. Tal com recull un informe de Moda re-, projecte social d’economia circular creat per Càritas, a Europa es generen anualment gairebé 7 milions de tones de residu tèxtil (uns 16 quilos per persona), dels quals es recullen de forma selectiva menys de 5 kg. La resta acaba barrejada amb els residus domèstics.

La xifra va en augment: les 118.000 tones de residus tèxtils postconsum recollides selectivament a Espanya el 2024, és a dir, les que van acabar en centres especialitzats per donar una segona vida a aquesta roba, són un 18% més que les 100.200 tones del 2021. Moda re- estima que, aquell any, l’últim del qual disposen de dades, es va recollir selectivament el 12,8% dels residus que les persones del país van rebutjar o van donar perquè ja no els volien. Veníem de l’11,6% el 2021.  

No obstant això, en part per la manera com es produeix, en part perquè el mercat s’ha inundat de roba low-cost de baixa qualitat procedent majoritàriament de comerços electrònics asiàtics, i també perquè cada vegada és més habitual deixar la roba en contenidors de reciclatge o de donació en lloc de llençar-la directament a les escombraries, la quantitat de roba usada que cal gestionar no para de créixer. I ni els centres, ni les botigues de roba de segona mà donen l’abast.

«La nostra planta està preparada per gestionar, com a mínim, 20.000 tones l’any, però actualment en processem moltes menys perquè el producte no té sortida», explica Marina Arnau, codirectora de la Fundació Formació i Treball, una de les entitats catalanes vinculades a Moda re-. Arnau posa sobre la taula una dada molt il·lustrativa: Espanya té una tercera part de les botigues de roba de segona mà que té Anglaterra.  

I allà és quan entra en joc l’exportació, que s’ha disparat en els últims anys.

Les debilitats de l’exportació

«Hi ha dues maneres d’exportar: es pot declarar el producte com a roba usada, que té el seu propi codi aranzelari, o bé es pot declarar com a residu», contextualitza Charles Kirby, soci de l’àrea de Sostenibilitat en Consultoria d’EY i autor de l’estudi sobre l’exportació tèxtil. «El que diuen les dades és que la majoria del que s’exporta és roba usada», afirma aquest consultor, que aprofita l’aclariment per explicar quin és el debat de fons: d’una banda, si realment es tracta de roba de segona mà o si és residu encobert; de l’altra, si, encara que ho sigui, aquesta peça acabarà tenint una segona vida quan arribi al destí escollit.

«Una gran part del que s’exporta acaba arribant al destí final, però una altra part acaba en hubs logístics com els Emirats Àrabs Units o el Pakistan», explica Kirby en relació amb aquesta segona qüestió. Aquestes destinacions l’envien a altres països com Nigèria, Ghana o el Marroc, on es produeixen aquestes imatges d’abocadors enormes de roba. Però no és només aquest el problema: aquest analista detecta que hi ha algunes d’aquestes peces utilitzades que s’exporten amb un valor mínim, cosa que obre la sospita que es tracti de residu encobert.

«En molts casos, el nivell d’inspecció que es fa d’aquestes exportacions és limitat», lamenta el mateix. «Si envies una peça usada qualificada com a tal i aquesta peça arriba al seu destí, l’empresa està complint la normativa», apunta. «El repte és de tota la cadena: falta traçabilitat per saber realment on acaba aquesta peça que s’està exportant», sosté.

«El que caldria fer és un bon control, perquè ara mateix no hi ha capacitat per processar tot el que es rebutja a Espanya: hi ha bons plans de negoci per a plantes de reciclatge, tant mecànic com químic, però avui dia és totalment menyspreable la quantitat que es processa», afirma Kirby. «Hi ha molt interès, moltes empreses disposades a fer-ho, hi ha processos, plantes pilots... però tot i que tot això tirés endavant, no hi haurà capacitat de reciclar tot el seleccionat», adverteix.

Falta l’SCRAP i corresponsabilitat

«Sense l’SCRAP, el sistema funciona sota mínims», denuncia Marina Arnau, en relació amb un projecte de llei que obligarà les empreses de moda a pagar una taxa més o menys elevada per cada peça en funció de com de reciclable sigui. La codirectora de Formació i Treball no veu una única solució al problema, que no és tan simple com invertir en una infraestructura més gran.

Notícies relacionades

Entra en vigor: totes les trucades comercials hauran de començar pel prefix 400

CaixaBank reivindica les microfinances per a la cohesió social

«Nosaltres sols no podem aguantar aquest residu», lamenta l’Arnau, que admet tenir sales plenes de roba sense sortida possible. Allà mateix, a les seves instal·lacions, el projecte conjunt The Post Fiber està construint màquines que permetran convertir certs residus tèxtils en noves fibres per crear noves peces, però al sistema encara li queden anys i molta recerca abans que pugui fer-se càrrec de tot.

«Falta finançament transitori per poder fer un canvi de model», reclama aquesta directiva, convençuda que, un cop hi hagi una certa base, el sistema funcionarà per si sol. «I també corresponsabilitat: que tothom (administració, fabricants, gestors, consumidors...) entengui que juga un rol en tot això», remata.  «Nosaltres som l’última baula, perquè aquesta roba arribi aquí ha de passar una sèrie de coses, així que demanem això: ecodisseny i ajudes per invertir en R+D i trobar altres formes de reaprofitar aquest residu», conclou.