Les claus de l’autonomia financera europea

A la Comissió Europea (CE) es pregunten aquests dies què ha passat en els últims 30 anys en el mercat bancari. A mitjans de la dècada dels 90, el nord-americà JP Morgan tenia la mateixa mida que l’alemany Deutsche Bank i fins i tot era una mica més petit que el francès BNP Paribas. Avui, no hi ha color: el francès és al lloc 24è del món (amb un valor borsari de 130.000 milions de dòlars) i l’alemany al 56 (amb 65.000 milions de dòlars). Mentrestant, JP Morgan s’ha convertit en el número u del món amb un valor en borsa d’uns 900.000 milions de dòlars.

Davant aquesta situació, la Comissió ha posat negre sobre blanc les seves propostes de reforma en l’Informe de competitivitat del sector bancari i mercat únic de serveis bancaris, publicat el divendres 17 de juliol per la CE i avançat un dia abans per EL PERIÓDICO. No és que les reformes no s’hagin intentat en els últims lustres, però sí que sembla que aquesta vegada l’intent va més seriosament: "Ha canviat profundament el context i la urgència de decidir què necessita Europa per al seu futur", assegura un alt funcionari de la Comissió.

En l’informe hi ha una paraula clau: competitivitat. Tots els canvis proposats (que en els pròxims mesos seran votats pels països i pel Parlament Europeu) busquen això: millorar la capacitat competitiva d’Europa.

És veritat que la Comissió ha identificat tres àrees clau de millora en la banca, entre les quals esmenten la igualtat de condicions a escala mundial (l’aplicació de les normes de Basilea) i simplificar el marc regulador, però la primera millora necessària són les fusions transfrontereres dins d’Europa. ¿Quin és l’objectiu? Guanyar mida per poder competir amb els gegants d’altres continents i regions mundials.

El camp de joc ara mateix es-tà així: el primer banc euro- peu, l’espanyol Santander, figura en la setzena posició del món, amb un valor d’aproximadament 189.000 milions de dòlars, gairebé cinc vegades més petit que JP Morgan. Entre tots dos, un bon grapat de bancs nord-americans i xinesos (el tercer del rànquing mundial és el China Construction, amb 396.000 milions de dòlars de valor borsari), amb l’afegit d’un parell de canadencs, un australià i un japonès.

No es tracta de la mida per la mida. Fonts de la Comissió remarquen que el que fa que altres bancs siguin més competitius és "l’escala". "Són moltes vegades més grans. Això els permet fer coses que els nostres bancs no poden fer i fer-les de manera més barata i eficient". Entre aquestes "coses" es troba fonamentalment el desenvolupament d’un mercat de capitals transfronterer, del qual els bancs poden obtenir molts ingressos: "N’hi ha prou de mirar els resultats rècord de JP Morgan", que no van procedir del seu negoci bancari tradicional, sinó directament de la seva activitat de mercats.

L’obstacle polític

Aquestes fonts reconeixen que els bancs nord-americans tenen una cosa que no tenen els europeus: "Un gran mercat nacional que els permet assolir una determinada escala". I ressalten: "Els europeus necessiten la possibilitat de créixer dins del seu mercat nacional, entès com el mercat europeu, de la mateixa manera que els nord-americans creixen en el seu".

De fet, Europa té un problema de fragmentació en el sector. Segons dades de la CE, té 4.500 bancs, "dels quals probablement 4.450 es classificarien com a petits. Per tant, augmentar l’escala no ha de reduir la diversitat, fins i tot podria millorar-la", expliquen els mitjans consultats.

¿És factible pensar que podem assistir a un ball de fusions a Europa? Totes les fonts consultades es mostren escèptiques fins i tot a mitjà termini. En aquest sentit, hi ha el (mal) exemple de l’intent de compra llançat per l’italià Unicredit a l’alemany Commerzbank. L’operació crearia una entitat de més de 180.000 milions de valor en borsa (una mida pròxima al Santander), però ha xocat des del minut u amb l’oposició frontal de tot l’espectre polític alemany. Fins i tot ara que Unicredit controla més del 47% del banc alemany, ningú veu clara la victòria.

No és un cas aïllat. L’any 2000, Unicredit i el BBVA van planejar l’anomenada operació Colón, que no es va arribar a materialitzar per diferències en les valoracions... i perquè el ventall polític italià no volia que un banc d’un altre país s’apropiés d’una de les seves principals entitats.

El repte del fons europeu

En teoria, una altra de les propostes de la CE hauria de servir per facilitar que els governs europeus fossin menys bel·ligerants contra operacions llançades des de fora de les seves fronteres. La creació d’un sistema de garantia de dipòsits únic hauria de tenir aquest efecte, tot i que fonts autoritzades critiquen que la proposta és massa poc concreta. Potser és una cosa feta a propòsit.

Notícies relacionades

Els carburants disparen la inflació fins al 4,9% i porten el Govern a mantenir la rebaixa fiscal de 20 cèntims per litre

Mapa | Aquestes són les carreteres afectades per les tractorades previstes dimecres vinent a Catalunya

L’anterior proposta, del 2015, va saltar pels aires per l’oposició sobretot d’Alemanya a mutualitzar les possibles pèrdues. En síntesi, Alemanya es va oposar que tots els països europeus haguessin d’afrontar de manera solidària possibles desemborsaments milionaris a dipositants en cas de fallida d’una o més entitats.

La CE llança ara una nova proposta que, en la seva vaguetat, almenys no ha suscitat ara per ara rebutjos explícits. L’objectiu és el mateix: que tots els dipòsits tinguin el mateix nivell de protecció. ¿Com pretenen aconseguir-ho? S’ha de concretar. A la CE comenten que "caldrà buscar un sistema que respongui a les necessitats dels bancs transfronterers i, alhora, a les dels bancs que continuen operant únicament a escala nacional". "Abans que res, hem de garantir que hi hagi liquiditat en el sistema", afegeixen les mateixes fonts que, no obstant, continuen convençudes que "en última instància, la mutualització és el camí correcte".