Teresa García Milà, presidenta del Cercle d’Economia: «La llei del lloguer està expulsant pisos del mercat, no protegint qui més ho necessita»

¿Quin balanç fa del seu primer any al capdavant de l’entitat?

Molt positiu. Ha sigut una experiència intensa, més del que esperava, però amb moltes oportunitats de conèixer gent i institucions i de comprovar que el Cercle es té molt en compte. És una institució que importa a molta gent i en molts àmbits. Això genera orgull i la sensació que la feina té impacte i que, malgrat l’exigència, val la pena.

El seu perfil combina acadèmia, empresa i assessorament públic. ¿Quin pes té cada faceta en la seva tasca com a presidenta?

És una combinació de les tres, tot i que hi predomina la dimensió acadèmica, que ha estat la més intensa i sostinguda al llarg de la meva trajectòria. L’empresa va arribar després. He estat en consells d’administració, mirant d’entendre de prop el món empresarial, tot i que mai he tingut responsabilitat executiva directa. Aquest coneixement combinat, sens dubte, ajuda.

¿Condiciona ser la primera dona a assumir el càrrec?

El Cercle està canviant: creix la participació femenina, sobretot entre els nous socis, tot i que la base social continua sent majoritàriament masculina. És un dels objectius de la meva presidència, i crec que tenir una presidenta dona ajuda a atraure més dones i gent jove. La junta, de fet, és paritària des de fa tres mandats, reflex d’una evolució natural que també ha fet que avui hi hagi una dona al capdavant de la institució.

Ha esmentat els joves...

Estem fent un esforç important perquè s’incorporin i se sentin còmodes al Cercle. Aquesta comoditat es construeix a través d’activitats que ells mateixos lideren i on es van coneixent entre si, de manera que, quan assisteixen a actes més multitudinaris, ja hi tenen coneguts, fet que incrementa el seu interès a participar-hi.

¿Quins canvis ha impulsat en la línia econòmica i empresarial des que va assumir la presidència?

No hi ha hagut canvis radicals; valoro molt el llegat dels meus antecessors, especialment el de l’últim, Jaume Guardiola, les dinàmiques del qual he mantingut en gran part. Els temes van sorgint segons l’actualitat i la previsió és abordar-los amb una mirada de mitjà i llarg termini. Ens agrada anticipar-nos i abordar qüestions profundes, amb impacte durador en l’economia i la societat. Un d’aquests eixos, impulsat ja per Guardiola, és l’anàlisi de la baixa productivitat de Catalunya, Espanya i Europa davant els Estats Units. Al final del seu mandat va néixer la Iniciativa per a la Productivitat i la Innovació (IPI), a la qual des de la meva presidència estem donant encara més força i visibilitat.

¿Quin paper vol que jugui el Cercle en el debat sobre productivitat?

La nostra productivitat és relativament baixa. Hem crescut molt en PIB i població, però el PIB per càpita està estancat. Necessitem més activitat de valor afegit i, per a això, comptem amb una base sòlida. Tenim bon talent, format aquí i capaç d’atraure d’altres, a més d’universitats i centres d’investigació d’alt nivell. El problema és que aquest coneixement no acaba d’arribar al mercat, i allà és on hem de posar l’esforç, que és precisament l’objectiu de l’IPI.

¿Qui ha de liderar aquest esforç?

Empreses, institucions i administració, tots alhora. El marc regulador hauria de ser més àgil, però les empreses també han de confiar més en el coneixement que es genera a les universitats i centres de recerca, tot i que no tota la recerca d’avantguarda sigui directament transferible. Ens falta capacitat de transferència i, en part, consciència entre els investigadors sobre el potencial de mercat dels seus resultats. En els últims cinc o sis anys s’ha avançat, però queda camí: és la via per transformar el model econòmic, de manera gradual però possible.

¿Ha aconseguit el Cercle augmentar la seva influència davant les administracions?

Mantenim una relació fluida amb la Generalitat, amb nombrosos departaments i consellers. Ens escolten i valoren la nostra opinió; no sempre coincidim, però hi ha un interès recíproc real.

Un dels temes on les postures no coincideixen del tot és el finançament autonòmic...

El nostre model ideal és de tipus federal, on cada nivell de govern comparteix bases imposables, recapta els seus propis impostos i assumeix la seva despesa amb responsabilitat clara. Avui no és viable, però valorem positivament la proposta actual com un pas endavant respecte a un sistema caducat i ineficient, tot i que no sigui el nostre model final. Corregeix, a més, el desequilibri vertical acumulat. Les comunitats amb competències en sanitat, educació i serveis socials han vist créixer les seves necessitats de despesa sense un augment proporcional de finançament, mentre l’Estat incrementava els seus ingressos. El nou model també iguala millor el finançament per càpita, beneficiant comunitats històricament infrafinançades, com Múrcia o València. Defensem continuar avançant.

¿Tenen la mateixa influència fora de Catalunya?

La relació amb l’Administració central és bona i estable, amb independència del color polític. És natural que aquí tinguem més impacte, perquè els temes ens afecten més directament. També aspirem a tenir pes a escala europea. Aquest any, precisament, Europa i la productivitat han sigut els nostres dos grans eixos. L’any vinent m’agradaria reforçar la presència del Cercle en actes fora de Catalunya. És una assignatura pendent. En els nostres debats econòmics insistim que el mercat únic europeu s’ha d’aprofundir i agilitzar-se, i ens agradaria tenir incidència en això.

El Cercle ha pres posició sobre l'habitatge. ¿Hi ha algun aspecte en què, malgrat tot, encara no s’hagi posat prou el focus?

L'habitatge és un dels temes on no coincidim plenament amb l’Ajuntament i la Generalitat. El diagnòstic està clar: falta oferta. I les polítiques públiques encerten, tot i que de manera insuficient, a l’impulsar l’habitatge públic, tot i que encara de manera insuficient. Aplaudim aquest esforç, però caldran més recursos i més agilitat. El problema sorgeix al mercat lliure. La regulació del lloguer, lluny d’ampliar l’oferta, l’està reduint: falta seguretat jurídica perquè els propietaris arrenden amb confiança. El resultat és paradoxal. Amb menys pisos disponibles i una demanda desbordada, cada anunci rep desenes de sol·licituds i els propietaris elegeixen els inquilins amb perfils més solvents, no a qui més ho necessiten, com els joves amb llocs de treball precaris. Així, la política actual no protegeix qui hauria de protegir. Creiem que s’ha de corregir, i així l’hi traslladem a les administracions en les nostres converses amb elles.

¿Hi ha llum al final del túnel?

Percebem interès per abordar el tema, tot i que és complex per la multiplicitat d’administracions implicades, a la qual cosa se suma la falta de connexió i transport a l’àrea metropolitana. Si Rodalies funcionés bé, la pressió sobre l’habitatge seria menor, perquè moltes persones que busquen pis a prop de Barcelona per motius laborals podrien plantejar-se viure en altres municipis. Els grans temes de país, com l’habitatge, l’educació, l’aigua i la innovació, haurien de tenir una planificació a mitjà i llarg termini, sostinguda en el temps.

¿Passa una cosa similar amb l’energia?

Europa necessita una política energètica comuna i millors interconnexions elèctriques i gasistes. La península Ibèrica segueix gairebé aïllada de la resta del continent per l’escassa connexió amb França, cosa que limita l’aprofitament del nostre avantatge: produïm renovables de forma molt eficient, però sense bones connexions no podem exportar-les ni compensar amb l’energia nuclear francesa quan la generació renovable cau. En canvi, Espanya disposa d’una xarxa de plantes regasificadores repartides per tota la Península, inclòs Portugal, fet que li permet diversificar l’origen del gas. Per això va ser el país menys afectat durant la crisi energètica derivada de la guerra d’Ucraïna. Catalunya, però, té poc desenvolupament renovable, tant solar com eòlic, i depèn de l’energia nuclear per a més de la meitat del seu subministrament. Per això, probablement serà necessari prolongar-ne l’ús mentre s’impulsen les renovables.

Llavors, ¿és el Cercle partidari d’allargar el calendari de tancament nuclear fins a aconseguir aquest ‘mix’ energètic?

Ara mateix no tenim aquest ‘mix’. Per tant, mentre no s’hi arribi, cal continuar apostant per l’energia nuclear. Cal ser realistes: les energies han de combinar-se i el desplegament de renovables requereix temps. A més, Catalunya presenta més resistència territorial que altres zones d’Espanya, al ser un territori molt poblat on instal·lar renovables resulta més complex.

Aquest any, el Cercle s’ha centrat en Europa i productivitat. ¿Cap a on anirà el focus el curs vinent?

Continuarem amb aquests eixos, que continuaran sent prioritaris. Hem completat un cicle sobre fiscalitat, un tema que ens interessa i en el qual continuarem treballant, sense abandonar la immigració ni el nou cicle sobre empresa i propòsit, tot i que de moment no preveiem publicar una nota d’opinió sobre això. El programa definitiu encara està en elaboració, ja que sempre l’ajustem a l’actualitat i al context econòmic, empresarial i social, sense perdre de vista el mitjà i llarg termini. La fiscalitat serà un eix de fons, i l'habitatge seguirà molt present per la seva enorme rellevància.

Notícies relacionades

Europa en la cursa pel desenvolupament de les infraestructures digitals per recuperar el lideratge tecnològic

Els experts urgeixen a planificar i a invertir a llarg termini per aturar la bretxa entre ingressos i despeses durant la jubilació

Quan deixi la presidència, ¿què li agradaria que es digués de la seva etapa?

Que el Cercle ha sabut acompanyar els canvis econòmics i socials sense perdre els seus pilars. Som una institució envoltada de moltes altres on tot avança molt ràpid, i m’agradaria que es percebés que continuem sent tan rellevants com sempre, una institució diferent i necessària per pensar el progrés econòmic i social del país.