"És un repte per a les polítiques públiques"

Sense ser una projecció demogràfica real, la Diputació quantifica en un màxim de 127.995 els nous habitants que les àrees disseminades poden arribar a absorbir d’acord amb els plans urbanístics vigents. L’estimació implicaria més que duplicar els actuals 88.629 veïns empadronats –l’equivalent a una ciutat com Cornellà o Rubí– a les urbanitzacions barcelonines avui.

El mateix informe explica que aquest possible creixement es deriva del fet que encara hi ha un "nombre important" de parcel·les que no s’han construït i que deixen marge per crear habitatges nous. A més de noves edificacions, també hi ha moltes llars que actualment funcionen com a casa per al cap de setmana o les vacances que es podrien convertir en primera residència.

Oriol Nel·lo, coautor de l’informe provincial i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), assegura que el desafiament per a les urbanitzacions té a veure amb el fet que, "si es consolidés la totalitat de parcel·les existents, és indiscutible que la problemàtica s’agreujaria". El geògraf es refereix a la falta de serveis essencials com ara el subministrament d’aigua, la xarxa de sanejament o l’accessibilitat. "Amb població que viu dispersa és una casuística, però si s’incrementen els veïns de totes les parcel·les és un altre escenari", afegeix Nel·lo.

De fet, aquesta dispersió ja va passar als anys 90 i principis dels 2000. Va ser llavors quan hi va haver un boom de construcció de cases aïllades i adossades. Aquesta segona va ser una figura a la qual van acudir molts veïns de Barcelona expulsats de la ciutat pels preus de l’habitatge i que, davant la tessitura d’hipotecar-se per un pis sense llum de 70 metres quadrats o una casa adossada als afores i amb jardí, es decantaven per la segona.

Al seu torn, moltes famílies que tenien una segona residència als afores la van convertir en la llar principal. Ara per ara, no hi ha cap auge de noves cases unifamiliars a Catalunya o Barcelona, però els preus de compra i lloguer sí que empenyen cada vegada més veïns de la capital catalana i la seva conurbació a l’èxode. L’estudi de la Diputació de Barcelona estima així que al voltant d’un 32% dels habitatges a les urbanitzacions amb dèficits encara s’utilitzen com a segona residència.

Com que estan allunyades de nuclis urbans i sovint en municipis petits, aquestes zones també estan amb dificultats respecte a la xarxa de distribució d’aigua. Sobretot perquè es necessiten molts metres de canonades que, a causa del baix pressupost d’aquestes localitats, són difícils de mantenir i es produeixen moltes pèrdues, fet que es va palesar durant l’últim episodi de sequera a Catalunya i que va arribar fins i tot a abaixar la pressió de l’aixeta en alguns d’aquests municipis per evitar pèrdues excessives d’aigua.

Mínim de població

Notícies relacionades

El fabricant d’aperitius salats Frit Ravich fa el salt a Madrid

Cuerpo avança un creixement trimestral del 0,6%

Les canonades són un dels múltiples exemples pels quals resulta difícil revertir molts dels dèficits. Atès que, perquè a les administracions o empreses els surti a compte invertir en aquestes zones, es requereix un nombre mínim de població que aquestes urbanitzacions no tenen. Sense anar més lluny, l’absència o deficiències d’un servei tan elemental com la xarxa d’aigua potable és una altra de les carències a les urbanitzacions barcelonines que radiografia la Diba. Un total de 5.515 veïns viuen avui dia a la província de Barcelona "sense accés a una xarxa d’aigua potable", mentre que 38.885 residents més lluiten diàriament amb una xarxa "en mal estat", conclou l’anàlisi, que dona un 57,5% d’urbanitzacions de la província amb problemes a la xarxa d’aigua.

Les dificultats amb la xarxa d’aigua potable i la distància amb els nuclis urbans també comporten una dependència gairebé total del cotxe per a qualsevol gestió o poder participar de la vida social del poble. "No hi ha comerç i, per exemple, cada vegada que necessites una aspirina has d’agafar el cotxe per anar a la població més pròxima", conclou Francesc Muñoz, director de l’Observatori de la Urbanització. Una situació que comporta una vulnerabilitat cada vegada més gran, especialment a mesura que envelleix la població resident i perd independència.