Mendoza i Savall enalteixen una cultura que uneix més enllà d’idiomes i fronteres

Països d’una regió que, més enllà de les seves fronteres i dels seus idiomes, "podria començar a l’estret de Gibraltar i arribar a la bota d’Itàlia o anar des de Melilla fins a Istanbul", segons les paraules del premi Cervantes.

Dels fenicis a Picasso

"Quan em van dir que havia de parlar del Mediterrani em vaig adonar que no sabia absolutament res sobre el tema", va començar Mendoza amb la seva característica ironia. "Sant Agustí, que era sant, filòsof i també era un home del Mediterrani perquè havia nascut a Algèria, solia dir: "quan em pregunten què és el temps, no ho sé, però quan no m’ho pregunten, sí que ho sé". En el cas del Mediterrani, jo crec que podem aplicar el mateix. El Mediterrani és un mar envoltat de països amb una llarguíssima història en comú. No hi ha dos països del Mediterrani que no hagin sigut aliats i no hagin estat en guerra. Tots som vells amics i vells enemics, que són dues cares de la fraternitat", va afirmar.

Després va esmentar una audiència entregada a la tradició viatgera i "pol·linitzadora" dels fenicis, a qui devem, entre altres coses, Empúries, Marsella, Cadis i Nàpols. "Eren grans viatgers i deixaven als ports el que havien portat d’altres països, mercaderies i cultura", va resumir. "Hi ha una mentalitat mediterrània, una cosa que va més enllà del tòpic del mariner amb l’acordió o la bullabessa de Marsella", va afegir.

Malgrat ser un mar tranquil i sense marees, el Mediterrani també té la seva mitologia i la seva èpica. "Ulisses, en el seu llarg periple pel Mediterrani, corre moltíssims perills i mai ha de repetir monstre", va dir fent broma l’escriptor barceloní, per a qui si alguna cosa uneix la manera de mirar del món d’artistes mediterranis com Miró, Picasso o Vivaldi és "l’alegria". "Hi ha molta obra d’art que sorgeix de l’angoixa, però diria que la del Mediterrani sorgeix del plaer. Quan escoltes Vivaldi es nota que ho estava passant bé, fins i tot la tragèdia grega sembla escrita per disfrutar".

Una cosa en què Savall va coincidir plenament, recordant que fins i tot la música composta pels sefardites expulsats d’Espanya és "un bàlsam". "Com més pateix un poble, més bonica és la seva música, perquè és un instrument de resiliència. Passa amb la música dels armenis, els sefardites, els bretons, els catalans, els escocesos... i això és perquè la música va ser feta per conservar el seu caràcter i la seva manera de ser", va recordar.

De l’Àfrica a Mozart

Notícies relacionades

Les baixes sense justificar amb prou feines suposen l’1,2% de les hores no treballades a les empreses

Catalunya aprova el primer pla d’innovació empresarial en anys amb 78 milions d’euros en ajuts

Savall, incansable defensor de la tradició musical europea, va definir el Mediterrani com "una manera de sentir, d’ajudar, una manera d’expressar-se i relacionar-se" i, sobretot, com el símbol de l’"esperança" per a les milers de persones que arrisquen la seva vida per arribar des de l’Àfrica a una terra que veuen com el "paradís". No només va al·ludir al drama migratori que cada any es cobra milers de vides al mar, sinó que va recordar que gran part de la riquesa acumulada durant segles que va permetre finançar els grans filòsofs, artistes i músics va ser fruit en gran mesura de l’explotació de milions d’esclaus africans "en condicions tremendes". "Seria important recordar totes aquestes cultures que van venir de fora per saber qui som".

L’oficial de l’Orde de les Arts i les Lletres de França va defensar, com sempre fa, la rica història musical europea i la necessitat de preservar-la: "Hem arribat fins aquí gràcies a Mozart, Beethoven, Schumann i Mahler. Hem creat un llenguatge que hem oblidat, que és el llenguatge de tots els europeus, el que tots entenem". Segons Savall, "tots ens sentim a casa quan escoltem una obra de Mozart, però si poguéssim escoltar les meravelloses obres de Mateo Flecha [un compositor espanyol renaixentista del segle XV] també ens sentiríem a casa. No som conscients del que ens perdem".