Tu i jo som tres

La crítica de Monegal: No trepitjava TVE des del 2004: ¿18 anys vetat?

La crítica de Monegal: No trepitjava TVE des del 2004: ¿18 anys vetat?
2
Es llegeix en minuts
Ferran Monegal
Ferran Monegal

Crític de televisió

ver +

Procedia Javier Ruiz a presentar els convidats del seu programa (‘Las claves del siglo XXI’, TVE-1) quan va aixecar el dit el veterà periodista Miguel Àngel Aguilar i va advertir: «Moltíssimes gràcies. Soc a Televisió Espanyola, per primera vegada, des de novembre del 2004. És una gran exclusiva per al teu programa». ¡Ah! Quina pinzellada més interessant. Transcendeix el que és anecdòtic.

Miguel Ángel Aguilar és un periodista amb més de 50 anys de trajectòria. En la premsa escrita ha exercit càrrecs directius importants. Com a analista polític és molt disfrutable per la seva fina ironia i sornegueria. No sabria dir-los si la intenció de TVE, amb aquests 18 anys ignorant-lo, ha sigut per un mesquí ànim de vetar-lo o simplement perquè ningú va recordar convidar-lo. Aquí el que és ressaltable, i elevable a categoria, és que aquesta anècdota destapa la perversa necessitat del periodisme actual: si la tele no et treu amb certa freqüència en programes, tertúlies o debats, no prosperes. Periodísticament no ets ningú. Això ho anomenen la condemna de la invisibilitat. I això les cadenes de televisió ho saben. I juguen amb això, amb absolut avantatge.

Notícies relacionades

Les cadenes privades creen universos tancats. Aspiren a atrapar l’audiència perquè es quedi en aquella gàbia, i no se’n vagi. Si poguessin, fabricarien comandaments a distància amb un sol botó per a un sol canal: el seu. A més dels presentadors i gent amb contracte, tenen criatures, en exclusiva, que les van rotant pel pedregar dels programes. Fan el que sigui, sense queixar-se. En espais de tall polític hi ha una part de tertulians que venen directament col·locats pels partits. A aquests pràcticament no se’ls ha de retribuir: ja venen pagats de fora. De tant en tant, puntualment, es convida algun vers solt per fer sensació de llibertat. Les cadenes públiques han mimetitzat aquest sistema. També funcionen com universos tancats. Augmenta fins i tot el padrinatge polític dels opinants convidats. Al ser públiques el desitjable seria que obrissin el joc. Igualtat d’oportunitats.

Les redaccions dels diaris, i de la ràdio, són plenes de periodist@s experimentad@s, amb molt ofici, i molta capacitat de comunicar, i sobretot il·luminar i denunciar. Que no tinguin visibilitat televisiva, ben mirat, és una garantia. Arribarà un dia –i no tardarà– en què sortir a la tele serà una llàntia en el currículum, difícil de netejar.