Alicia Borrachero: «La de ‘Terminator’» és d’aquestes experiències que si te les porta la vida, cal disfrutar-les»

Des de la seva aparició a la sèrie ‘Periodistas’, amb la qual es va guanyar la popularitat i el carinyo de l’espectador, una cosa que repetiria amb el seu treball a ‘Hospital Central’, el nom d’Alicia Borrachero (Madrid, 1968) ha estat unit a altres d’èxit com ’Crematorio’, ‘Isabel’, ‘Bajo sospecha’, ‘La embajada’ i ‘Tiempos de guerra’. A ‘Los relojes del diablo’, ficció que emet actualment Cuatro, té un petit paper al qual sap donar-li el toc d’empatia que precisa. Els directors diuen d’ella que sempre és una aposta segura.

Diu que la història la va atrapar des que va llegir el guió.

El que més em va atrapar va ser l’assumpte al voltant del qual gira la trama. El conflicte principal, l’argument, està basat en un llibre, però no vaig tenir temps per llegir-lo. Amb els guions en vaig tenir prou. Em va interessar molt perquè jo no havia sentit mai una història sobre un home humil, un mecànic de barcos, que sense tenir-hi art ni part es troba de sobte treballant per a la màfia i sent infiltrat en la policia. És un conflicte de gran calibre, ja no només a nivell ‘thriller’, que és moltíssim, sinó a nivell humà. El que li passa a ell amb la seva família, amb el seu entorn... Perquè a més és un bon home, és un home honrat. Per això es fica en això. Això em va interessar des del principi. 

¿I quina és la relació del seu personatge amb ell? 

Jo faig un paper secundari: dono vida a la policia espanyola que crida la italiana quan comença a sospitar que darrere de tot això hi pot haver un càrtel que opera entre diversos països, entre ells Espanya i Itàlia. Jo em presento a Itàlia i conec aquest home. I l’utilitzo. Tots els que estem del costat de la policia l’utilitzem d’una manera o una altra, perquè el que volem és que ens ajudi a agafar-los. Però el posem en perill, perquè ell no és un professional. I les situacions en les quals es veu són realment increïbles. Ella empatitza molt amb el costat humà d’aquest home i té un conflicte amb el seu ús. No és una policia d’aquestes resoltes, dures. No. És una dona bastant empàtica, suau, que en tot moment vol ser a prop seu i vol cuidar-lo. Em va semblar un personatge interessant, perquè no és gens tòpic.

¿És la primera vegada que treballa amb un equip italià?

Sí. I va ser un plaer treballar amb el director, Alessandro Angelini, un veritable descobriment a nivell humà i professional. I espero tornar a fer-ho. Amb els anys he anat comprovant que un no pot ser un bon actor, ni un bon director ni un bon guionista si no és una bona persona. I ell és un bon director i una gran persona. M’agrada molt la barreja, treballar amb persones que ho fan d’una altra manera... Va ser molt estimulant i molt divertit.

I ha coincidit amb Álvaro Cervantes.Álvaro és un gran company. És el que et deia abans, és un gran actor i una gran persona. Ell havia treballat amb el meu marit (Ben Temple), però jo no havia coincidit amb ell i va ser un regal. Tenia molta més feina que jo, però quan anava al rodatge, el que més m’agradava era anar a prendre alguna cosa amb l’Álvaro. I amb Nene i els altres companys. Sí, vam fer una mica una família espanyola.

¿Ha treballat vostè alguna vegada amb el seu marit?

No. Bé, sí, en teatre; a l’obra ’Tierra de fuego’. Ben va substituir Tristán Ulloa, i fèiem de marit i dona. A més, va ser un d’aquests projectes que et passen una vegada en la vida. Meravellós. I després hem treballat tots dos a ‘Crematorio’, però no coincidíem mai en escena.

Ha intervingut en l’última de ‘Terminator’. Expliqui’m aquesta bogeria.

(Riu) Va ser una cosa divertidíssima. Era meravellós ser allà amb Arnold [Schwarzenegger] i Linda [Hamilton]. Jo soc molt fan de Linda. De fet, a ‘Hospital Central’ els meus companys em deien Hamilton. Em deien: «Tu ets molt Linda Hamilton». Era una cosa senzilla. Hi va haver uns canvis que van afectar tota la història i el meu personatge va canviar bastant. I va ser el que va ser, però molt divertit. És d’aquestes experiències que si te les porta la vida, cal disfrutar-les. I això és el que jo vaig mirar de fer. 

Amb l’anglès no tindrà problema, si el parla a casa...

Bé, és que jo soc filla d’americana. Vaig fer la carrera d’art dramàtic als EUA. Pel que jo parlo anglès igual que castellà. Tinc aquesta sort. Soc bilingüe. Després, a sobre, em vaig casar amb un americà. Però això va venir després (riu).

¿Quins altres projectes té?

Segueixo amb la gira de l’obra de teatre ‘Las criadas’ i tornarem a Madrid el desembre, fins al febrer. És un plaer poder fer un text d’aquest calibre en aquest moment. I estic gravant una sèrie, una coproducció entre Espanya i un altre país. Però encara no puc explicar res. 

Notícies relacionades

‘La maja desnuda’ en un anunci de desodorant

El confort de Bárbara Rey albergada a Antena 3

¿Continuen tenint molta importància les sèries ‘Periodistas’ i ‘Hospital Central’ en la seva carrera? 

Moltíssima. Un significat immens. Sobretot ‘Periodistas’, que va ser la meva oportunitat i el lloc en el qual vaig aprendre a treballar en televisió. I després es van donar moltes coses: el grup de gent, el moment, el tema... Era l’època de ‘Friends’ i tenia a veure amb el fet que la sèrie portava una cosa alegre i interessant. No era una comèdia, però tenia humor; era actual. I va ser molt bonic veure el que produïa en el públic. ‘Hospital Central’ va ser una altra cosa. Un personatge molt diferent, una sèrie totalment diferent, però un lloc on vaig poder continuar aprenent. Aquestes dues sèries van ser un començament molt significatiu i sempre els estaré agraïda.