Álvaro Cervantes: «Les sèries de narcos atrapen perquè el costat fosc resulta atractiu»

A Álvaro Cervantes (Barcelona, 1989) acostumem a veure’l en papers carregats de gran intensitat. Tot i que aquest any atípic (un més) hagi aconseguit estrenar dues comèdies: ‘Loco por ella’ i ‘Donde caben dos’, complint així el seu somni de nen: el de fer riure. No obstant, a ‘Los relojes del diablo’ (sèrie que emet actualment Cuatro) torna a donar vida a un personatge gens fàcil. Tot i que aquesta vegada és el dolent dolentíssim: el jove capo del càrtel de narcotràfic que li farà la vida impossible al protagonista. A Itàlia la ficció va reunir a la tele pública, la RAI, una mitjana de cinc milions de telespectadors i va arribar a una quota del 21%. Aquí això només ho aconsegueixen el futbol o els ‘realities’. 

Han passat dos anys del rodatge. ¿Tenia ganes que s’estrenés?

Moltes. Ha sigut una experiència única. Tenia moltes ganes de rodar a Itàlia i Telecinco me’n va donar l’oportunitat. Vaig disfrutar moltíssim. I estic content de com ha funcionat allà. Ha tingut una molt bona acollida.

A Itàlia la sèrie va tenir cinc milions d’espectadors. ¿Impressiona? 

Molt. Fa anys les xifres eren molt altes, però ara, amb tanta oferta, això ha canviat. Que la teva feina arribi a tanta gent no deixa de sorprendre’t

¿S’havia llegit el llibre, ‘Gli orologi del diavolo’?  

No, perquè està escrit en italià. Ara sí que m’hi animaria, perquè l’he après una mica. Però el guió està basat al llibre, i el material que tenia per treballar era el guió i el director, Alessandro Angelini, que m’ha acompanyat durant tot el procés. Normalment les sèries, pel volum de treball que impliquen, estan dirigides per diversos directors. Però l’Alessandro l’ha fet tota de principi a final. Una feina titànica, amb escenes d’acció i d’un nivell emocional molt potent. I com parla castellà, l’aventura se m’ha fet més fàcil. Amb el que em quedo és que la feina és la feina i que el llenguatge del cine, de l’audiovisual, de la ficció, és comú i quan diuen ¡acció! és tot igual.

Ja estaran acostumats a treballar amb un elenc internacional.

Jo en realitat no he tingut gaires experiències. Vaig tenir una participació en la pel·lícula ‘Hanna’, de Joe Wright. I he rodat recentment una altra pel·lícula, ‘Maret’, una coproducció de Luxemburg i Alemanya. Sembla que sí que s’ha obert la veda, sí. 

¿Són molt diferents els italians en la manera de treballar?

Doncs, no; ens entenem bé. I una cosa que he descobert és que a Itàlia interessa molt l’espanyol. Ho hem pogut veure en la repercussió que va tenir la sèrie allà. La RAI va emetre gran part en versió original en castellà. Que en una tele pública com la RAI una part de la ficció estigui subtitulada ha sigut un assoliment. I està molt bé poder portar a la sèrie aquesta realitat en què es barregen idiomes, ja que la gent parla el seu o un altre amb el seu accent. A més, jo he pogut doblar-me en la versió italiana, amb la qual cosa al final el treball es completa. Tenia coherència que el personatge parlés italià amb accent espanyol. En el rodatge, l’‘itanyol’ s’ha practicat molt (riu).

Parli’m de l’Aurelio. És el dolent, un paper que no acostuma a fer. 

Aquest personatge ha sigut un regal per tota la llibertat que m’ha permès tenir. Per a mi el principal era tot el que provoca el protagonista. De tant en tant està molt bé alleujar d’aquesta càrrega als personatges protagonistes, que han de sostenir tota la història, i poder explicar-la des d’un altre angle. El Marco està entre dos mons: infiltrat a la banda de narcotràfic, on es converteix pràcticament en la mà dreta de l’Aurelio, però treballant per a la policia. I té conflicte amb els dos mons, perquè se sent en terra de ningú i una mica abandonat a la seva sort. Els moments en què l’Aurelio i el Marco estan junts produeixen una gran tensió, que és del que viu la història, el ‘thriller’. 

És educat, intel·ligent, manipulador... ¿Què li agrada d’ell?

És molt intel·ligent i sempre és un gust interpretar un personatge així, perquè eleva les escenes. Les seves decisions i estratègies enriqueixen la trama i enganxen l’espectador. Per a mi això és la més interessant de l’Aurelio: la seva capacitat de liderar.

¿Per què creu que atrapen tant, al seu torn, les sèries de narcos?

Totes aquestes ficcions que tracten del criminal parlen del costat fosc de l’ésser humà. I hi ha alguna cosa en aquest costat fosc que resulta atractiu.

Ha estrenat fa poc ‘Loco por ella’, a Netflix. ¡Per fi una comèdia!

Sí. Estava desitjant fer-ne una, i que a sobre sigui romàntica i d’aquest calat... Pel tema del que parla, les malalties mentals, que busca desestigmatitzar. Per a mi és una gran entrada a un altre tipus de cine que estava desitjant fer des de petit. I el 30 de juliol es va estrenar ‘Donde caben dos’, un film coral que es desenvolupa pràcticament tot en un local de ‘swingers’. Per divertir-nos una mica en aquests temps. I el 24 de setembre, una gran pel·lícula d’aventures de Telecinco, ‘Malnazidos’, sobre zombis a la Guerra Civil. Déu n’hi do amb la premissa [riu]. 

Notícies relacionades

Elna tremola davant l’arribada d’‘indepes’ amb autocar

Eleccions a Euskadi: dama de 90 anys i no se’n perd ni una

Molt cine, ¿res de televisió?

Tinc pendent l’estrena de ‘El tiempo que te doy’, a Netflix, un format nou de capítols d’11 minuts. És un drama sobre una ruptura i el dol d’aquest desamor. Totes són històries molt diferents. He tingut sort de reprendre treballs i tornar a posar el múscul de l’actor a funcionar. No em puc queixar.