Tu, addicte

Estava llegint ’Yo, adicto’, el llibre de Javier Giner sobre la cocaïna i el seu enganxaments, i pensant en les meves pròpies addiccions, quan algú va deixar caure, en una conferència de psicoanàlisi, una d’aquestes idees que se’t queden penjades del cabell i les orelles com diminuts simis invisibles. Va dir l’orador que, malgrat que l’etimologia d’«addicció» ve del llatí ‘addictus’, és a dir, «persona que és entregada a una altra per dictat judicial» –cosa que, al cap i a la fi, significava «esclau» en el context de Roma–, podem acostar-nos a aquesta paraula per un camí més recargolat i subtil.

Sens dubte que l’addicte és un esclau: la seva voluntat no pot eludir uns actes que, dominats per una força superior, el porten una vegada i una altra al vici que voldria evitar. Però si observem la paraula des d’un altre angle veurem que està composta pel prefix «a» (oposició, carència), seguit de «dicció» (manera de pronunciar). És a dir: L’‘ad-dicte’ serà el que no pronuncia, el que està callat, el que no expressa i, per tant, no transforma en paraules la seva angoixa, no exterioritza el seu terror i la seva inquietud, s’ho guarda.

Identificat

Em vaig sentir identificat amb aquest punt de vista ja que soc de natural addicte i compulsiu, i és cert que en les meves fases agudes d’enganxament a substàncies, videojocs o pantalles, el que em passa és que callo. Angoixes sordes i amorfes s’amunteguen dins del meu cap, tapen totes les sortides i la voluntat surt disparada camí de l’únic que sembla calmar l’ànim: la compulsió. Ni parlo amb els amics, ni amb la parella, ni amb la família. En tot cas lladro a les xarxes, faig una altra calada i continuo lladrant. El crit de Münch com a foto de perfil.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

El silenci alimenta l’angoixa, l’engreixa. I la compulsió l’anestesia. D’aquesta manera, en un cercle viciós –mai més ben dit– l’angoixa segueix creixent en la compulsió, però no mossega perquè la compulsió l’adorm. Si de sobte ensenya les dents, una nova glopada de vici torna a adormir-la. Per això l’addicte, mentre s’entrega al seu vici, sempre està callat i absort. 

Prova a parlar-li a un addicte en plena compulsió, prova a apartar el teu fill o el teu marit, el teu germà, el teu amic un instant de la pantalla, prova de demanar-li que et digui el que sent, el que pensa. Et bordarà. T’enviarà a pastar fang. O passarà de tu, ni cas. Perquè les paraules despertarien aquesta angoixa monstruosa que la compulsió ha anestesiat. Per això a alguns esclaus romans els arrencaven la llengua.