Almeida assenyala Iglesias com a atracador

El programa li va servir amb safata una sessió perquè desplegués simpatia i esplendor. I al final, com a rúbrica a l’entreteniment, li van posar l’estampa en cartró pedra de set polítics a mida natural, perquè els pengés cartells. A Casado, Cayetana Á. de Toledo, Arrimadas, Díaz Ayuso i Abascal els va penjar cartells elogiosos: confiança, seguretat, alegria, fraternitat, companyerisme... Una cosa molt bonica.

Notícies relacionades

‘La maja desnuda’ en un anunci de desodorant

El confort de Bárbara Rey albergada a Antena 3

És natural: tots aquests són de la seva corda. I com a figures dissidents també li van posar a Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. A Sánchez li va penjar el cartell que no li deixaria les claus del pis ni boig. Amb Iglesias va ser pitjor: li va penjar el cartell d’atracador. I va afegir: «¡Atracador! Sense cap dubte ¡Atracador! I a més crec que brodaria aquest paper». Home, la malvolença que ha de sentir Almeida per Sánchez i sobretot per Iglesias és lògica. No és cap novetat. Són els seus adversaris polítics per excel·lència. Jo crec que els d’‘El hormiguero’ haurien d’haver afinat més la selecció de personatges. Jo hauria posat les figures en cartoné d’Aznar, de Rajoy, d’Esperanza Aguirre, de Rodrigo Rato... ¡Ahhh! Hauria sigut un exercici molt més picant i divertit veure a quin li col·locava el cartell d’atracador.

A TVE-1 (‘La noche D’) els millors moments els continua protagonitzant l’actor Pepe Viyuela, reconvertit en entrevistador. Sempre aconsegueix repunts que s’eleven del hihi haha que floreix al seu voltant. Va estar assegut amb l’actriu Maria Galiana al teatre Bellas Artes de Madrid. Platea buida. Només ells dos. Pepe li va preguntar què recordava del dia que es va casar, sobretot què recordava de la seva nit de noces. I María va respondre ràpidament: «Mira, per a mi va ser molt més emocionant la primera vegada que vam fer manetes quan érem nòvios. Estàvem asseguts en un banc. Era de nit. Aquesta emoció no se m’oblida». ¡Ahh! «El instinto de buscar, la fortuna de encontrar, el placer de coincidir, el rito de acariciar, prendiendo fuego» canta Serrat en aquella cançó, tan oblidada, titulada ‘Y el amor’.