Álvaro Morte: «A 'The head', l''Alien', el monstre, som nosaltres»

A Álvaro Morte (Algesires, Cadis, 1975) el món sencer (i no és una exageració) el coneix pel seu paper del Profesor en el fenomen en què s’ha convertit La casa de papel (Netflix). Els seus fans tampoc obliden l’atractiu Óscar d’El embarcadero (Movistar+), que vivia assilvestrat disfrutant del bon clima de l’Albufera valenciana. Ara, en canvi, el veiem passant fred (tot i que fictici) en plena Antàrtida a la sèrie The head The head  (Orange TV). Allà dona vida a Pedro, el cuiner espanyol, visceral i una mica primari, de l’estació Polaris VI, que patirà en la seva pròpia pell uns inexplicables assassinats.

¿Satisfet amb aquest I aleshores no en quedà cap (Deu negrets) sota zero que ésI aleshores no en quedà cap (Deu negrets) The head

Sí, molt. Una cosa que m’entusiasma d’aquest ‘thriller’ és que té un estil clàssic, que a mi sempre m’ha agradat molt, i tot el que l’acosta a la modernitat. I té una cosa molt desitjable, que és la part inquietant de posar-se a la pell de qualsevol dels personatges i dir: «Si jo estigués en una situació així, enmig del no-res, que no pots fugir i, de sobte, hi ha un assassí entre nosaltres, ¿que faria?» Perquè a aquesta gent suposadament la coneixes...

Inquietant, és cert.

Si fos com en la novel·la d’Agatha Christie Assassinat a l’Orient Express, que no es coneixen... I, a més, d’aquest tren es poden escapar, mentre que aquí has d’estar en aquesta espècie de presó. A The head hi ha diversos referents. A més de La cosa, de John Carpenter, n’hi ha un altre per mi molt interessant: Alien.  Estan a l’espai, sense poder escapar-se i hi ha un monstre contra el qual han de lluitar. El que passa és que allà sabem qui és el monstre i cal buscar-lo. Però aquí el monstre és un de nosaltres i no sabem qui. És més inquietant. Es puja un esglaó.

Aquí tots poden ser el monstre. I tots amaguen alguna cosa.

És una de les parts importants de la història. Perquè ja només el fet de viure a l’Antàrtida, tot i que no hi hagués hagut un assassinat; estar obligat a conviure en un espai molt reduït amb gent a qui no pots anomenar ni tan sols amics, perquè són una espècie de família rara... I tu tens un habitacle en què et refugies i tens el teu costat solitari. Ficar-se en un thriller en què vas descobrint les diferents cares dels personatges és molt atractiu de cara a la interpretació.

Ramón, el seu personatge, és molt visceral. ¿Representa el llatí?

(Riu) No voldria dir que els llatins siguin així, però sí que té una part de llatí de sang calenta. És com un animal que està hibernant i si el molestes, et pot donar una urpada. És bastant animal. Realment m’entusiasma posar-me en un paper tan diferent al Professor de La casa de papel, que ho té tot calculat, pensadet, i a  Óscar, d’El embarcadero, que és més blanquet, dins de la foscor que tenia per les seves infidelitats. Però és un paio elegant, bona gent, Ramón és molt més tosc i primari.

La sèrie El embarcadero la va rodar en un lloc agradable, l’Albufera.  El embarcaderoThe head

Va ser realment duríssim. I aquí vull valorar l’equip tècnic, que aconsegueix que en un plató, amb un croma enorme, coli com que estiguéssim a l’Antàrtida. És un treball molt fi que després encaixa perfectament amb el que vam gravar a Islàndia.  Hi ha seqüències que parteixen d’una habitació, passen per un passadís i apareixen en un túnel de  gel, i cada part està rodada en un lloc diferent. I per als actors, no sé perquè tenim la mania de rodar unes escenes a la platja al gener, i al contrari (riu). Hi ha una escena d’El embarcadero en què Óscar està banyant-se i, tot i que la sèrie semblava un estiu etern, feia un fred horrible. I més a l’aigua.

En aquesta passa el contrari...

Sí. Ha de semblar l’Antàrtida i som a Tenerife. I els abrics que portem són reals, els tècnics de les expedicions de l’Antàrtida –no són lleugers–, i les botes són autèntiques. Van haver d’inventar-se unes armilles amb gel per ficar sota dels abrics i així poder suportar les temperatures, que eren impressionants. Però quan estàs sotmès a tanta calor, la sensació d’aclaparament i de cansament connecta amb la de no poder respirar quan estàs a menys 40 graus caminant per la neu. Ens va alleujar pensar en això.

I, a més, han de veure un desert gelat on no hi és.

Però ens hem d’anar acostumant a treballar d’aquesta manera. Vinc ara de fer The wheel of time (La rueda del tiempo), per a Amazon Prime, i hi ha molt croma.  El que requereix un esforç de generar al teu cap és el que es veurà.

Ve d’un fenomen mundial com La casa de papel.

Jo ho porto bé. Amb humor. Que et coneguin a qualsevol part del món té la seva part bona i la seva part dolenta. La bona és que molta gent vol treballar amb tu. I hi ha molt reconeixement de la sèrie. Però es perd molta intimitat. És una mica complicat. Però quan vaig amb la família, ja he après a dir que no a una foto o un selfie, bàsicament per protegir-los.

Ja no és l’actor, és la persona.

Els meus fills tenen 5 anys i no vull que entrin en aquesta dinàmica. Jo abans deia que sí a tothom, perquè estic molt agraït i sé que estem allà per la gent que ha vist la sèrie. El que passa és que hi ha un moment en què passen de fer-te una foto o dues a la setmana a 50 al dia. Jo em faria totes les fotos del món, però cal saber separar. He de protegir la meva família.

Notícies relacionades

Elna tremola davant l’arribada d’‘indepes’ amb autocar

Eleccions a Euskadi: dama de 90 anys i no se’n perd ni una

¿I quins projectes reprendrà? ¿La casa de papel 5

Tinc diversos projectes macos dels quals tinc ganes de formar part.  Espero que això passi al més aviat possible, perquè és molt difícil treballar així. I que trobem una vacuna perquè no hi hagi una nova normalitat, si no l’antiga forma de fer les coses. Ara, això sí, m’encantaria que aquesta tragèdia ens servís per avançar com a societat, que hàgim après alguna cosa.