Una universitat sense assignatures

En la tele encara hi ha vida intel·ligent. En La 2 de TVE van emetre un Imprescindibles al voltant del filòsof Emilio Lledó. Una diacronia al voltant del que ha sigut fins ara la seva vida, explicada per ell mateix. Un paisatge de reflexió i estudi constant el caracteritza. Sense soroll. Com li va dir l’altre dia Pepe Mújica a Jordi Évole: «S’ha de saber viure sense pamentos.  ¡Ah! La paraula pamento és boniquíssima. És la variant que s’utilitza en certs llocs de l’Amèrica Llatina quan es refereixen al que en castellà anomenem aspaviento (‘escarafalls’ en català). Efectivament, la vida de Lledó segueix una trajectòria sense pamentos. Vull aturar-me en aquest passatge en què explica la seva arribada a la Universitat de Heidelberg. No devia tenir més de 26 o 27 anys. Potser menys. Va decidir fugir de Madrid, aquell Madrid dels anys 50 empastifat de franquisme pels quatre costats, com Espanya sencera. Va canviar el llavors tèrbol Manzanares pel Neckar. Explica Lledó que a l’arribar a la Universitat de Heidelberg el va sorprendre enormement, i gratament, que en aquell lloc «no regnava l’imperi assignaturesc». «Allà un catedràtic un semestre parlava de Safo, i al següent, de Tucídides, i a l’altre, de Nietzsche, i a l’altre, de Hegel». I va dir que al veure aquella meravella es va preguntar «¿I on són les assignatures?». I de seguida ho va comprendre: «Les assignatures no existien. No calia que existissin. Allò era una explosió de llibertat». Segurament també de saviesa, m’atreveixo a afegir jo.

Allà es va trobar amb el catedràtic Hans Georg Gadamer, deixeble de Heidegger. Un mestre fonamental en la formació de l’estudiant Lledó. Li va ensenyar que un examen ha de ser una conversa. ¿En què has treballat últimament? He llegit Tucídides, i Aristòtil. ¡Doncs parlem del Llibre IV de la Història de Tucídides, parlem d’Aristòtil, parlem! I recordant aquells anys a Heidelberg, Lledó va concloure: «Allò eren els exàmens, allò era una universitat moderna».

Notícies relacionades

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

Elna tremola davant l’arribada d’‘indepes’ amb autocar

En aquesta diacronia vital Lledó no es va referir en cap moment a la tele. Però va dir una cosa que té molt a veure amb la televisió: «No és veritat que una imatge valgui més que mil paraules. Una imatge no ens diu res sense un llenguatge que reflexioni sobre el que s’hi veu». Amb raó els autors d’aquest Imprescindibles, David Herranz i Alberto Bermejo, el van titular Mirar con paraules. Un altre encert.