"Els de 'La casa de papel' som uns friquis"

Es van conèixer en la quarta temporada de ‘Los hombres de Paco’ (2008) i des d’aleshores han ideat, produït i dirigit junts èxits televisius com ‘El barco’, ‘El chiringuito de Pepe’ i ‘Vis a vis’.Però al creador de sèries Álex Pina i al director Jesús Colmenar els agraden els reptes difícils i fa dos anys es van plantejar fer una cosa que no s’hagués vist mai per televisió: una sèrie que es desenvolupés en el transcurs d’un atracament. El resultat va ser ‘La casa de papel’, la producció de parla no anglesa més vista a tot el món a la plataforma de Netflix, que aquest divendres, 19 de juliol, estrena la tercera temporada. 

-¿Serien capaços de viatjar a l’instant zero d’aquesta aventura? Pina: Totalment. Una cafeteria Starbucks del centre de Madrid la primavera del 2017. El Jesús i jo acabàvem de muntar la nostra pròpia productora, Vancouver, i estàvem plantejant-nos què fer.-

Colmenar: Teníem dues opcions: rodar una comèdia o llançar-nos sobre una idea boja que feia temps que ens rondava pel cap, però amb què no ens atrevíem perquè ens semblava impossible de realitzar.

-¿Quina idea? -Pina: Rodar l’atracament perfecte a la televisió. Això s’ha fet mil vegades en el cine, però un robatori no t’aguanta tots els capítols que dura una temporada d’una sèrie. Aquest era el gran repte

.-Colmenar: Volíem retre un homenatge a les ‘heist movies’ [pel·lícules d’atracaments] anglosaxones, però que tingués caràcter llatí i passés a Espanya. I que resultés creïble, és clar.

-Pina: I havia de ser continuista amb la línia que havíem iniciat a ‘Vis a vis’, on ja havíem jugat amb l’elasticitat del temps, l’ambigüitat moral dels personatges i la iconografia cromàtica per donar-li personalitat a la sèrie. Teníem a favor la llibertat de treballar en la nostra pròpia productora, podíem córrer certs riscos.

-Sembla que l’aposta els ha sortit bé, jutjant per l’èxit. Pina: Independentment de l’audiència que ha tingut la sèrie, l’èxit ha consistit a fer realitat una història que posa el focus en 147 hores d’atracament en les quals se superposen narrativament fins a cinc línies de temps i que aconsegueixen entretenir el públic sent respectuosa amb el gènere d’acció i el ‘thriller’, però introduint notes de surrealisme.

Colmenar: És que som molt friquis.

Pina: Abans es pensava que les sèries d’acció eren vàcues i superficials i les intimistes eren ‘indies’ i avorrides. Nosaltres hem barrejat aquests dos gèneres afegint-li elements d’humor negre molt espanyol. L’objectiu era aconseguir que l’acció resultés emocional i divertida, però partíem sense referències, perquè això no s’havia fet abans en televisió.

-¿Aquest ha sigut el seu secret? Pina: Saber per què una sèrie té èxit és impossible. De vegades hi influeixen fins a factors geopolítics. ‘La casa de papel’ ha tocat la fibra sensible del públic en països marcats per un clima d’escepticisme i crítica davant el poder, que va des del 15-M fins a les protestes de la conca mediterrània i del sud de l’Amèrica Llatina. Curiosament, és en aquestes zones on la sèrie ha tingut més audiència. Però hi ha altres factors: el càsting, el guió, els personatges...

Colmenar: I el poder visual tan fort que té la seva iconografia, que la fa molt reconeixible. Quan veus una imatge de la sèrie, saps a l’instant que és de ‘La casa’. Les granotes vermelles, les caretes de Dalí, les corbates de llacet de paper, la cançó de ‘Bella ciao'...

Pina: Cada fotograma de ‘La casa’ és una vinyeta de còmic, això també ha sigut un encert.

¿Imaginaven la dimensió internacional que ha agafat? Colmenar: És curiós, però alguna cosa sí que intuíem. La sèrie va néixer per al ‘prime time’ d’Antena 3, però quan l’estàvem rodant vam tenir la sensació d’estar fent un producte més internacional que espanyol. De fet, ho comentàvem entre l’equip: “Nois, això és un ‘global show’”. La nostra aspiració era arribar-li a molta gent, però no ens imaginàvem que arribaríem a tants, ni que aquestes icones tan característiques de la sèrie les farien seves tants espectadors de tot el món. 

-La segona temporada es tancava amb la fuga dels membres de la banda carregats de diners. L’espectador es preguntarà què més els pot passar després d’un final tan rodó. Colmenar: La tercera temporada és una seqüela, no una continuació sense més ni més. De fet, això ho pensem molt i no l’hauríem rodat si no haguéssim tingut clar que la sèrie podia anar més enllà, visualment i quant a les aventures que els passen.

Notícies relacionades

‘La maja desnuda’ en un anunci de desodorant

El confort de Bárbara Rey albergada a Antena 3

Pina: En el primer atracament són un grup d’homes i dones que no es coneixen, en el segon són una família. Treballem amb uns nivells d’afectivitat molt alts, i aquesta és la nostra aportació al gènere de les sèries anglosaxones. ‘La casa’ no és una sèrie d’acció més. Hi ha uns nivells emocionals d’afecte i complicitat entre els personatges que no es veuen en altres produccions. I això és així perquè som llatins i tenim una forma molt diferent d’explicar les històries.

‘La casa de papel’ va néixer per al ‘prime time’ d’una cadena generalista com a Antena 3. Ara s’emet en una plataforma de pagament. ¿Això canvia les coses a l’hora de plantejar una nova temporada de la sèrie? Pina: No ho crec, perquè aquest canvi ja es va produir fa temps. Antigament, a la tele generalista hi havia la figura de l’àngel de la guarda que feia que l’espectador es digués: ‘tranquil, al ‘prota’ no el mataran, al final el salvaran’. Això ja no passa en les sèries, tant en les que veiem en plataformes com a les cadenes generalistes. Avui l’espectador està preparat perquè passi qualsevol cosa. El repte és continuar sorprenent-lo amb una cosa que no s’esperava.