La saliva del 'català autèntic'

Després del Llenguaferits, reportatge instrumental que ens impulsava a sortir al carrer com un gloriós sometent de la llengua perquè resulta que segons TV-3 l’enemic ja no és només l’Estat espanyol, sinó que el tenim dins, dins de Catalunya, i s’ha de passar a l’acció, després d’aquest 30 minuts tan guerriller, TV-3 acaba d’estrenar un programa, que tindrà diverses entregues, titulat Manual de supervivència. Supervivència a Catalunya, naturalment. Al primer capítol emès van treballar el concepte gent de dintre i gent de fora. O sigui, en línia amb l’ortodòxia que ara impera. Van seleccionar una sèrie de criatures que han arribat de l’Índia, del Canadà, del Marroc, d’Alemanya, de Mèxic... i parlaven de les seves experiències en terres catalanes. Totes bastant meravelloses. Un anglès fins i tot es volia transformar en pagès català immediatament. En aquest repertori de nacionalitats he trobat a faltar, francament, que no hi posessin cap exemplar d’espanyol autèntic. Vostès ja m’entenen. Qui sap, potser en pròximes entregues.

Un dels moments més interessants va ser quan hi van formular la pregunta Què és ser català?. ¡Ah! Una sèrie de catalanes i catalans es van prestar a una prova de saliva per comprovar si venien d’un llinatge català cent per cent. A una senyora li va sortir 53,7% ibèrica, 15,9% irlandesa-escocesa-gal·lesa, 14,1% sarda, 12,1% grega i 4,2% balcànica. Es va quedar una mica inquieta. Home, en aquesta prova de l’ADN made in TV-3 els ha faltat detallar això d’‘ibèric’.  És d’una amplitud horrorosa. Però el moment més lluminós va ser quan ens van advertir: “Ja sabem la diferència entre els que són d’aquí i els que són de fora, però ¿què passa amb els que són d’aquí i semblen de fora?”. ¡Ah! Tema tremend. Coneixent el tortell mental de TV-3, vaig creure que es referien als equidistants, els tebis, els poc processistes, o fins i tot als apàtrides, que són els pitjors. Però es referien a Les Sey Sisters, cantants negres, de pares de Ghana, i que han nascut a Catalunya. Deien, amb una ironia formidable: “Quan acabem un concert, el primer que ens diuen és ‘¡Que bé que parleu el català!’. ¡Ens feliciten pel català, no per si cantem bé o malament!”. ¡Ah! La famosa sentència del frare caputxí “Puix que parla català, Déu li’n do glòria” encara perdura. Que desafinem és el de menys.