Anar al contingut

CÒMIC I GUITARRISTA

Charles Esten: "La música serveix per processar el dolor"

Juan Manuel Freire

ecarrasco41885466 gente charles esten en la serie nashville180202200815

periodico

Charles Esten (Pittsburgh, 1965) es va donar a conèixer al seu país com a còmic d’improvisació, però el seu paper de guitarrista torturat a la sèrie Nashville ha generat menys rialles que sanglots. Amb motiu de l’estrena de la sisena (i última) temporada del drama country a Movistar Series, parlem amb l’actor i músic sobre comiats, llàgrimes i els seus dies amb Laura Dern.

–Sense entrar en gaires espòilers, ¿diria que està content del destí final del seu personatge, Deacon Claybourne? 
–Per a mi ha sigut meravellós interpretar un personatge que creix. Ara és un Deacon diferent. Fixi’s en com era al principi. Era un addicte, no deixava de barallar-se… Totes les coses que feien la seva música més intensa eren les que arruïnaven la seva vida.

–¿S’ha de passar malament per fer bon art? 
–Oh, bé, no necessàriament. Pots passar-ho malament i fer un art horripilant. Però, siguem sincers, hi ha proves infinites de com una temporada a l’infern pot ajudar-te a crear art particularment molt intens. És una de les belleses de la música: serveix per processar el dolor. Aquest poder catàrtic, per als artistes i també per al públic, sempre ha sigut un tema clau de Nashville, en realitat. ¿Vostè què pensa sobre això?

–Els discos sobre divorcis són els millors. 
–[Rialles]. ¡Oh, sí! Com Rumours de Fleetwood Mac. Miri, ¿sap què? Les coses em van bé des de fa uns anys. I en la meva faceta de compositor m’he deixat inspirar per aquesta felicitat. Però no li negaré que, durant aquests anys, estar a la pell del pobre Deacon també m’ha inspirat molt.  

–Aquesta és la primera temporada de Nashville sense Connie Britton, la seva eterna companya i finalment esposa Rayna. ¿Com es va portar l’absència? 
–Recordo una escena a l’hospital amb Rayna i les dues noies, Maddie [Lennon Stella] i Daphne [Maisy Stella]. Els nostres personatges s’acomiadaven de Rayna, però en aquella escena també érem actors dient adeu a una gran aliada. Va ser difícil veure-la anar-se’n de la sèrie [ara lidera el repartiment de 9-1-1, nova aposta de Ryan Murphy]. Ella t’obligava a ser més bon actor, a més de ser una gran amiga, divertida i intel·ligent.

–Durant les dues últimes temporades, Nashville ha estat supervisada per Edward Zwick i Marshall Herskovitz, creadors d’una altra sèrie exitosa, Treintaytantos. 
–Quan vaig saber que ells en prendrien les regnes, me’n vaig alegrar molt. Treintaytantos va ser, al seu dia, molt important per a la meva generació. Els ha tocat lidiar amb la part del dol i han sabut fer-ho de meravella. Sincerament, crec que hi ha escenes molt arriscades que han sigut escrites amb gran delicadesa. 

–Es diu de vostè que és qui millor plora a la televisió, amb permís, potser, de Claire Danes. 
–[Rialles]. És curiós, perquè en realitat no ho intento. De fet, miro de contenir les llàgrimes tant com puc. Però una vegada estic en escena, de seguida comencen a caure, per molt que m’hi resisteixi.

–Abans de Nashville, havia fet a la televisió Iluminada, una sèrie extraordinària.
–¡En aquella no plorava tant! Allà qui plorava era Laura Dern, fins i tot al pòster, on la vèiem amb tot el rímel corregut. El seu personatge, Amy, patia com Deacon: volia ser millor persona, anar cap a un lloc saludable, però ensopegava una vegada i una altra. Amb ella mateixa. 

Temes: Sèries Música

0 Comentaris
cargando